| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Markus7
|
|
| |
Reflexió sobre l’egoisme individual i la felicitat
 dimecres 30/octubre/2013 - 01:52  1645  9
Tothom és egoista. És indiscutible. Però es pot ser egoista i bona persona. Una cosa no treu l’altre. Però serem egoistes sempre. Una vida és un egoisme, per molt que siguem una societat col.lectiva plena d’individualitats independents en el personal, però dependents en la resta. Bàsicament perque un mateix és un mateix i no pot viure ni ser el que és un altre. De fet, és inevitable ser egoistes, però això no treu que no puguis estimar. Fins i tot en la generositat de l’amor, s’és egoista. Tu dones a l’altre quan l’estimes perque egoistament necessites fer-ho independentment que l’altre ho necessiti, així com també voler el seu benestar perque te l’estimes i vols que estigui bé, novament de forma egoista, vols que aquella persona estigui bé per sobre de les altres, però tot té la seva complexitat.
Tothom mira per ell. Però pots cometre l’error de conformar-te. L’egoisme és inherent a tot ésser viu resident a la Terra: hem d’entendre-ho com que és el tret propi de cada individualitat animada amb voluntat, institiva o no. Sovint ens oblidem que apart de nosaltres hi ha més gent i altres coses. Ens centrem en nosaltres mateixos, en el nostre benestar personal, vivim la nostra vida, fem el que volem. D’això es tracta, sí, però veure més enllà també és un tret, no només de bondat, sinó que també d’intel.ligència. El nostre benestar personal, egoistament, ens porta a la felicitat i quan la tenim què, ja està? Ens oblidem de la resta i dels demés? La resta, encara que ja siguem feliços i estiguem satisfets, segueixen existint estiguin bé o malament. Tot i que siguem egoistes també ens importen altres coses.
En la vida en general com en l’amor, una de les principals fonts de felicitat de la humanitat, és una guerra d’egoismes, però l’amor ens entendreix i, teòricament, ens fa treure el millor de nosaltres mateixos. L’amor consisteix en l’equilibri dels egos, és com una microsocietat de dos en la que manen només ells i ambdós tenen els mateixos drets i el mateix veu i vot en decidir, perque són igual d’importants, una diarquia. Cedir i donar: negociar i posar-se d’acord. Ser bo, sincer i fidel i obtindrem almenys la felicitat en aquesta microsocietat sentimental i en el personal. Perque tenir una persona al teu costat en la que confies, estimes, aprecies, admires, desitges personalment i sexualment, sents coses especials, màgiques, t’aporta allò que en diem felicitat, a més de fer i ser el que volem i com volem en la vida i tenir les coses materials suficients que ajuden per ser-ho.
Penso que el truc no és no ser egoista, és ser bona persona, veure més enllà de nosaltres i el nostre ego. Per això la humanitat no es posa d’acord mai, per això moltes parelles acaben odiant-se a mort després de separar-se: perque només mirem per nosaltres, i no som prou bondadosos...
...o mai us heu preguntat com seria el món si tothom ho fos?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
sudn |
ufff tema complicat
Thursday, October 31st 2013, 5:35 AM
la meva opinió és que sí, que som tots una mica egoistes, però... és que ho hem de ser! Evidentment, sempre dins uns límits i sense perjudicar als altres, però l'instint de supervivència ens aboca a tots a aquesta mica d'egoïsme sense el qual no seguiríem en aquest mòn.
Per lo demés... allò que has dit, Markus, que l'amor treu el millor de nosaltres, pot ser cert, però també acostuma a treure el pitjor. L'amor, com a explosió d'hormones, feromones i neurones, acostuma a portar-nos als extrems, per bé o per mal.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
