| |
El vol d’un ocell
 dimarts 8/octubre/2013 - 06:10  674  1
... i l'ocell volà, després de fer quatre passes al seu voltant, mirà amb ulls vidriosos la branca de l'arbre que l'acollí en moments de flaqueses..., i marxà emprenent el vol, l'últim vol rumiava mentre una llàgrima es desprenia sense voler-ho i iniciant una tempesta, una pluja sense trons ni llampecs ni cap altre soroll que no fos el bategar d'unes ales que s'allunyaven cel enllà...
I l’ocell tornà, més cofoi, més alegre i més satisfet en el seu aletejar rítmic; i l’ocell mirà a dreta i esquerra, endavant i enrere, i amb el bec de somrís estés conclogué i decidí que tot era igual de com recordava haver-ho deixat quan la seva marxa en temps caducs, i l’ocell trobà i admirà la bellesa de l’entorn, i els arbres verds i el riu sinuós, i la muntanya que mai havia abaixat el cap i el mirava amb vehemència quasi insultant com llavors, quan la tempesta era al cor, al seu cor, on avui lluia el sol més espategant que mai hagués pogut sentir, i l’escalfor que l’omplia i l’empenyia en el seu vol majestuós, en la seva estança, en la seva llar de branques espaioses en laberints i ombres divertides i entre els clars, entre els cants d’altres ocells i els remors d’aquelles aigües cristalines.
Res havia conviat en aquell temps passat, només l’esperit i l’ànima que sense saber com l’empenyia a emprendre el vol, un vol costant i lleuger a la seva felicitat.
|
Contactes
Registra´t
