| |
Esperant l'autobús, gràcies DHARMA
 dimarts 1/octubre/2013 - 07:20  1528  2
Parets adormides, fas tard a la feina.
És l'hora dolenta pels amors nocturns.
Bon dia, maca! Fas bona cara.
A mi, un cafè, em ve molt de gust.
Olor de mar fonda al mig de les cuixes.
No tinguis vergonya, sortim de la nit.
És el sol que xiscla damunt les teulades.
Salvatges albades ens obren els ulls.
Esperant l'autobús! Esperant l'autobús!
Baixem de pressa cap al xivarri.
Surt la portera i et mira de reüll.
T'examina la mini amb cara de bisbe.
Sembles una nina i estic boig per tu.
Olor de mar fonda al mig de les cuixes.
No tinguis vergonya, sortim de la nit.
És el sol que xiscla damunt les teulades.
Salvatges albades ens obren els ulls.
Esperant l'autobús! Esperant l'autobús
Recordo que a cavall entre el 79 i el 80, tenia una guardiola blava amb un cul llevadís de color amarronat i forma d'ovni, era de la "Caja de Pensiones para la vejez y de ahorros".... vist avui el títol, quasi que millor calli.
Hi tenia els estalvis per anar de viatje de final de curs a Mallorca, deuria fer setè o vuitè (a alguns encara potser us sona això :)....)
Com que ja m'anaven les andròmines, aviat em vaig fer amb un estri que tenia forma de tornavís esguerrat que, tot sigui dit, amb una mica de traça em permetia obrir la guardiola sense fer cap trencadissa.
Ara us explico on vull anar a parar:
Un dia, tot xafardejant a la llibreria progre d'Olot, amb nom de drac, vaig sentir com uns nois més grans i que segur ja eren de l'institut, flipaven veient una cinta de casset atrapada en un expositor d'aquells de bar, envoltada de veïns il.lustres com en Luis Aguilé demanant xampany, l'Escobar buscant el carro i en Valderrama que ja ni sé què c. cantava o buscava.
Era una cinta de l'Ordinàries Aventures de la Dharma, i recordo perfectament que
aquells bailets es lamentaven de no tenir ni una pela per poder-la salvar i a més no poder-la escoltar, ja que segons deien, era el primer treball en que s'atrevien a cantar els de la Dharma, perdent aixi tota la requesta que tenien a les espanyes.
Em van faltar cames per anar a casa, esmolar l'estri i treure unes peles de la guardiola de la caixa per firar-me la cinta de la Dharma. (Ui, perdoneu, Cinta=Cassette, que fa estona que en parlo i potser a molts us sona a xinu).
La veritat és que des d'aquell dia, m'han acompanyat en molts moments, dies tristos, alegres, de refugi ambiental, d'amors i de desenganys.
Ara us recomanaria el concert amb la cobla mediterrània al Palau (del 82 crec), de fet l'escolto ara mateix, encara em fa venir pell de gallina.
Que la Música perduri per sempre, malgrat els autobusos s'ens vagin enduent.
Gràcies COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA.
Sort amb el viatje, Esteve i Josep, el vostre llegat seguirà sonant de ben segur.
xal
|
Contactes
Registra´t
