|
I VERDAGUER I MA MARE, NO FOTEM!
dimarts 1/octubre/2013 - 05:58 691 2
De la mateixa manera que sabem que els reis d’Orient no existeixen, suposo que a hores d’ara sabem que totes les històries nacionals que ens han explicat són mentida. Col.leccionista i lector de llibres de història com sóc fa temps que he arribat a la conclussió que el més important que se li pot demanar a un historiador és que escrigui bé i que sigui interessant. En aquest sentit està clar que cap historiador català no arriva a la categoria de Suetoni ni de Plutarc. És clar que ningú no havia dit que fos fàcil (I qui arriba a la categoria de Suetoni o de Plutarc enlloc?).
El meu pare ja va omplir les prestatgeries de casa de històries de Catalunya. Hi havia la manual d’Aedos, la de Salrach i les dues clàssiques: la de Ferran Soldevila i la d’Antoni Rovira i Virgili. Segons el meu pare – un flequer que havia llegit moltíssim – la de Soldevila no valia res perquè era acrítica i romàntica, però s’havia de tenir perquè ens ensenyava com no hem d’estimar el país. La bona era la de Rovira que era una història que posava el dit a totes les nostres nafres i ens feia millors.
No sé. Em manquen molts anys per arribar a tenir la saviesa general del meu pare en general i la seva saviesa metolodògica en particular. Jo només sóc un ruquet d’artesania com deia ell, es a dir, un individu passat per la universitat. Però he comprat altres històries de Catalunya: la de Vicens Vives, la d’Oltra (aquesta història de Catalunya anticatalanista que Mario Conde diu que és un llibre prohibit a casa nostra i que jo fa més de deu anys que tinc a la meva biblioteca), etc...
Després de tantes històries, passa el mateix que passa amb els déus: després de tants déus arribes a la conclussió que Déu no existeix. És possible que Déu sigui un d’aquests déus que s’amaga entre tants déus però és impossible saber quin déu és el bo. El mateix passa amb la història: ves a saber quina és la bona.
I no només perquè és difícil que es faci una indagació i una interpretació de les dades interesada – que és el que semblaria a priori ( com els republicans i els monàrquics romans, per exemple ) – sinó perquè cadascú té les dades i el talent que té.
Francament penso que opinar que aquell diu la veritat i aquell no és infantil.
En canvi el que no es gens infantil és bastir uns orígens legendaris nacionals. Això ho han fet tots els pobles. Els alemanys ens canten Sigfried i els nibelungs. Els espanyols ens fan confondre Pelai i Covadonga amb Castella (està ple de nacionalisme ridícul però Sánchez Albornoz escriu un castellà esplèndid i és un pecat no llegir-lo podent-ho fer: “Los orígenes de la nación española. El reino de Asturias.”). Els portuguesos de la mà del gallec-portuguès Camoens s’empesquen els lusiades. Els francesos s’ho fan venir bé per descendir de Maria de Magdala. I els anglesos van a parar a Merlí i Artur (no en Mas, no ens posèssim pas nerviosos ).
Els catalans ens equivoquem al voler ser més papistes que el Papa i menys Papistes que el Papa a l’hora. El barroquisme d’aquest país és emprenyador i molt cansat. Per què hauríem de buscar nosaltres unes arrels nacionals menys legendàries que qualsevol de les anteriors? Per què ens compliquem la vida interpretan una guerra succesòria del segle XVIII? Què te a veure aquesta guerra passada amb el nostre dret a decidir?
Coincideix aquests dies que diversos diaris entreguen setmanalment una història del que va passar el 1714. Són sis volums pràticament a 10 € cada un. O sigui 60 € la broma. Jo li vaig preguntar al kiosker si sabia com s’acabava l’obra i, quan em va mirar interrogatiu, li vaig preguntar si, al final, guanyaven els catalans o no. Ell em va dir que li semblava que acabaven perdent. Molt bé, li vaig dir, llavors no m’interessa aquesta història. Jo vull una història de Catalunya en la que ens catalans guanyin. N’estic fins els collons de derrotes.
Per cert, nosaltres tenim unes arrels llegendàries cantades per un immens poeta que és Jacint Verdaguer: Canigó. Aquesta és la nostra veritat nacional i no n’hi ha cap altra.
I si teniu sang a les venes poseu-vos la ma al cor i reciteu:
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes[1] i les àligues.
Formen son càlzer[2] escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla.
Ma mare, una mestressa flequera a la que la guerra civil no va deixar estudiar, tot i que era un estudiant excel.lent. Ma mare cridant a les meves dues filles i dient: a vere nenes, jo uns ensenyaré una cançó molt maca i mort important. I les meves filles amb ulles com taronges a veure què se i acudia a la iaia. I a la iaia se li acudia:
Rosa d’abril,
morena de la serra
De montserrat estel,
Il.lumineu la catalana terra,
Guieu-nos cap al cel.
I ma mare va fer moltíssima més feina de la que jo faré mai, és clar. Perquè les nenes cantaven amb entussiasme. I després estimaven amb entussiasme. I tot el que jo deia era bla, bla, bla. Però el que deia i cantava la iaia era essencial.
Això és Catalunya, la resta són romanços.
|