| |
HISTÃ’RIA DE SAN AMARO.
 dissabte 28/setembre/2013 - 06:51  641  2
La història d’Amaro el sant asià tic que dóna nom al cementiri, val la pena. Amaro era un viatjant de comerç entestat en trobar el paradÃs terrenal. Ell no deia que fos per a convertir-lo en una mena de Lloret o Benidorm, però ves a saber. El cas és que preguntava a tots els viatgers amb els que topava per descobrir-ne l’ublicació i no hi havia manera. Total que es va desesperar i es va posar a pregar frenèticament i vet aquà que Déu, que escolta i respon als que tenen la fe suficient, el va escoltar i li va respondre.
Déu li va dir que havia de travessar una barca que no calia que fos tan gran com la de Noè perquè no s’hi havia d’encabir tots els bitxos, inclosos els insectes, sinó només la seva tripulació i ell. I traspassant l’oceà trobaria el paradÃs terrenal.
La primera terra que va trobar fou la Terra Deserta, que era com totes les terres del món: la poblaven dones bellÃssimes i homes grollers i impresentables. Hi passà sis mesos i quan estava a punt d’esdevenir tant groller i impresentable com la gent del paÃs, un à ngel d’aquests que en el millor dels casos et toquen el que no sóna i en el pitjor en deixen prenyada, li va dir que havia de tocar pirandó, que Déu volia que continués navegant. I Amaro va estar a punt d’engegar Déu a dida però s’ho va pensar dient-se que si a la Terra deserta hi havia dones bellÃssimes, les que Déu li mostraria a la següent parada del viatge serien abracadabrants.
Llavors arribà a la Terra de la Font Clara. Allà les dones eren si fa no fa igual de belles que les de la Terra Deserta però es veu que els homes es més sensats. Allà Amaro només s’hi estigué tres setmanes perquè se li aparegué el mateix à ngel i li va dir que havia de tocar el dos perquè s’estava aburgesant i això era un pecat mortal.
Abans d’arribar a la següent parada es van topar amb la Mar Qüallada. La Mar Qüallada ho estava de monstres que s’havien cruspit els mariners i els viatjants i Amaro i els seus pensaren que ja havien begut oli i que la culpa era seva per fer cas de l’à ngel dels collons i no haver-se quedat a pecar a qualsevol dels dos ports anteriors. Però vet aquà que enmig d’aquests mals pensament l’à ngel se’ls hi tornà a aparèixer i aquesta vegada els hi digué que tirèssin l’oli i el vi a la mar i que bufèssin ben fort dins de les botes. Ho feren i la nau va sortir volant de la Mar Qüallada i va poder continuar el seu viatge com si res.
Tres dies després arriben a l’Illa Deserta poblava per feres ferotges i un eremita més ferotge encara. L’eremita els diu que aquell no és un lloc per a ser-hi gaire temps perquè cada Sant Joan hi ha una batalla campal entre les feres i la resta de l’any tot és putrefacció. Amaro ho troba estrany perquè no nota olor a podrit per enlloc, però no se’n refia de les seves narius i no li fa grà cia tenir de veà l’eremita i decideix que aquesta vegada sà que el més sensat és tocar el dos.
Amaro navega cap a l’Orient, és a dir, cap a la llum i troba un monestir tant meravellós com el seu nom: Valldeflors. Allà hi el monjo Leònides que li dóna les instruccions divines del que Amaro ha de fer per arribar al paradÃs. El primer que ha de fer és continuar tot sol. Déu ho vol aixÃ. I després ha d’anar a una vall tenebrosa i apocalÃptica on trobarà les eines que li calen per a proseguir el viatge i finir-lo amb èxit.
Allà busca un monestir i el troba: la Flor de les Dones (mare de Déu quin nom més pecaminós!) i hi fa parada i fonda i ves a saber si alguna cosa més durant disset dies. Li torna a aparèixer l’à ngel dels collons i li diu com ho ha de fer per tal d’arribar al paradÃs. Amaro mira de discutir: la Flor de les Dones és el paradÃs. Però l’à ngel no baixa del ruc. Amaro tampoc. Llavors es presenta Déu en persona i li diu a Amaro que mai no haguès cregut que fos tan criatura. Amaro li diu que creu que ha deixat una monja en estat de bona esperança però Déu diu que no li cal preocupar-se d’aquestes coses, que Jesús tampoc no va tenir pare. Amaro volia insistir però la mirada de Déu fou tant terrible que Amaro continua la seva recerca del paradÃs, fins que arriba a les seves muralles.
Allà , a les muralles del paradÃs, la BrÃxida li dóna una túnica blanca i li diu: endavant, t’estaven esperant, que és el que es veu que diuen a tots els que hi van arribant des del principi dels temps. El paradÃs, vist per fora,és un castell d’or i diamants. A Amaro li sorprèn que Déu sigui tant materialista, però s’ho calla.
Però Amaro vol entrar al paradÃs. Pica a la porta i ningú no el respón. Pica més fort. Ho fa amb les mans, amb els punys, amb els peus. Fot uns crits enormes. Acaba despertant a Pere que amb cara de mala hòstia li diu que Amaro no pot entrar perquè no ha pagat el peatge necessari per tal que Cerver obri la porta. Amaro fot el crit al cel perquè porta no sé quant temps navegant, s’ha enfrontat a no sap quants perills, ha renunciat a dones bellÃssimes i ara considera absolutament injust que Déu li tanqui la porta del paradÃs als nassos. Pere li diu que la cosa és molt simple: el peatge que ha de pagar és la seva mort. Cap home viu – fora de ser un personatge literari com Ulisses o Enees – mai no ha entrat al paradÃs i amb ell no pensa fer una excepció. Però també li recorda que suïcidar-se no és una solució perquè és pecat i aniria a parar al infern.
Amaro, que ja n’està fins els collons de tot plegat, està a punt d’enviar-los tots a dida per no dir el lloc que realment va pensar. Però, mira, ja que hi era, va demanar a Pere que, ja que havia fet un viatge tant llarg, al menys li deixés fer una miradeta pel forat del pany a veure què. I allò que veu la veritat és que no el convenç gaire. Músiques celestials, verdes praderies plenes de flors, arbres de fruits saborosos però senyores més castes que la Mare de Déu segons la teologia.
Total que Amaro vol fer marxa enrere però es troba amb la desagradable sorpresa que ha estat mirant pel forat del pany 300 anys i que en fa molts que està mort i enterrat. La ciutat on va deixar els seus companys ara duu el seu nom i congnom. El cementiri de Brigà ndia, també. I no només això: hi ha moltÃssima gent que el venera com a sant. Fins i tot surt al santoral de l’església catòlica.
Ara l’home està fet un embolic. Perquè no està ni a dins del paradÃs ni a fora. A fora el venerem com a sant, però Pere no l’ha deixat entrar. Total que després de molt rumiar-s’ho va tornar amb les monges de la Valldeflors i es dedica a cuidar-les i a que el cuidin el que li resta de vida. I si després d’això va anar a parar al cel, al purgatori o al infern, ningú no ho sap, però com que avui ja sabem que ni el purgatori ni el infern no existeixen, doncs segur que és al paradÃs terrenal que tant es va obstinar en trobar.
|
Contactes
Registra´t
