| |
Miro al cel i no et veig.
 dijous 5/setembre/2013 - 08:55  627  0
Miro al cel, que bonic és el seu blau, és un blau inabastable que no és possible dibuixar, ni pintar; és un blau que només hi és si veus el cel.
Miro el sol i m’enlluerna, aquest sol que no es deixa que el miris i que et torna la ceguesa en un instant.
Miro arreu, miro i veig les meravelles que la vida no aprofita en tot el seu esplendor; miro verds irrepetibles, miro el mar que no te fi.
Miro i veig que no sóc res, no sóc res enmig d’aquesta força inabastable, com petit gra de sorra en l’univers; i a la nit veig els estels, i a la nit la lluna miro inabastable, i la miro imaginant com tu alhora no deixes de contemplar-la, quin mirall!
I a la nit és quan em tanco en el meu món, en un món de redundàncies, univers on no hi ha cels, ni sols ni mars, univers fosc sense estrelles ni cap lluna on mirar, en un lloc sense colors; miro endins i només veig, miro endins i només miro la mirada dels teus plors, miro endins i no hi veig llum ni verds tant sols.
Si tingués, si a les mans tingués el cel, i el seu blau; si abastés el tots els colors que no es dibuixen, si a les mans tingués tota la llum del sol, i la lluna i els estels, i aquest mar que mai fineix, si fos meu!.
Si fos meu, si fos meu el cel sencer, el cel on miro i no et veig; donaria tot el cel, i el sol i la lluna i els estels, el blau i els verds; tot ho donaria, res voldria, tot si fos a canvi del teu somriure i els teus ulls, on el cel em fossis tu.
|
Contactes
Registra´t
