| |
EL FAL.LUS DE BREOGRAN.
 diumenge 1/setembre/2013 - 03:29  571  1
Que din os rumorosos
Na costa verdecente,
Ó rayo trasparente,
Do prácido luar...?
Que din as altas copas
D'escuro arume arpado,
Co seu ben compasado,
Monótono fungar...?
Do teu verdor cingido,
É de benÃgnos astros,
Confin dos verdes castros,
E valeroso clán,
Non dés a esquecemento,
Da injuria o rudo encono;
Despérta do teu sono,
Fogar de Breogán.
Os boos e generosos,
A nosa voz entenden;
E con arroubo atenden,
O noso rouco son;
Mas, sós os ignorantes,
E férridos e duros,
Imbéciles e escuros
No-nos entenden, non.
Os tempos son chegados,
Dos bardos das edades,
Q'as vosas vaguedades,
Cumprido fin terán;
Pois donde quer gigante,
A nosa voz pregóa,
A redenzón da bóa
Nazón de Breogán.
Eduardo Pondal
La cosa és llarga d’explicar i hi ha històries esplèndides que ho expliquen. Aneu a parar a Risco, MuxÃa o Otero Pedrayo, per exemple. El cas és que la història gallega comença amb Breogan, cabdill celta de gran fal.lus que va voler que fos admirat in saecula saeculorum i per això, i com homenatge a la seva virilitat, va construir la seva torre: la torre de Breogan que els romans, sempre amb ganes de tocar el que no sóna, van voler fer passar per la Torre d’Hèrcules.
Breogan funda Brigà ndia, que és el nom originari de A Coruña que, després, ves a saber perquè, els reis cristians canvien i li posen Cruña. Ja veus. No és molt més bonic Brigà ndia que Cruña? I per què no hi ha ningú amb una mica de sentit de l’estètica que torne les coses al seu lloc?
El fal.lus de Breogan és imponent, captivador, brutal. No té res a veure amb l’amariconada titola d’en Miró del Parc de l’Escorxador de Barcelona. Allò, per molt fà l.lic que sigui, fa riure. Això, per molt impotent que sigui davant la luxúria de la mar, impresiona. És un fal.lus que, si més no, fa un respecte.
El fal.lus de Breogan és visitable i jo el visito. A la part d’abaix hi ha runes celtes que semblen romanes perquè els romans les van retocar per a la glòria de la Lloba. Després venen no sé quantes mils escales que van pujant cap el cel. Diuen que el fal.lus encara funciona, tot i que la mar diu que ja no és el que era. Però diu que és el fal.lus més antic d’Europa que encara rutlla. La mar – ja ho hem dit – és eterna: des de que es va fer mai no ha parat de rutllar. Per això la batalla el pobre fal.lus la té perduda d’entrada.
Des del prepuci la visió és sublim. Mils de pubis d’escumes blanques. Pits acollidors de encerclant la RÃa. Una pell blava sugerent, altiva i inasolible en moviment perpetu. Vaixells que són joguines eròtiques i poca cosa més.
Arran de mar els brigandins hi han muntat un parc deliciós. No hi ha vinyes verdes vora el mar però sà gespa i camins. I parelles que pasegen agafades de la ma. I poetes romà ntics que llegeixen al rompent de les ones.
De tornada em topo amb una està tua meva: jo sóc Caront, tot i que no sóc tant lleig com m’han fotut aquÃ. Hi sóc perquè representa que Hèrcules fou prou viu per enredar-me i visitar l’Hades abans de morir. Tot mentida, però.
|
Contactes
Registra´t
