| |
UN TOMB PER CAMBADOS AMB RAMON CABANILLAS.
 divendres 30/agost/2013 - 02:47  516  1
¡Irmáns! ¡Irmáns galegos!
¡Desde Ortegal ó Miño
a folla do fouciño
fagamos rebrillar!
Que vexa a vila podre,
coveira da canalla,
a aldea que traballa
disposta pra loitar.
Antes de ser escravos,
¡irmáns, irmáns galegos!
que corra o sangue a regos
desde a montaña ó mar.
¡Ergámonos sen medo!
¡Que o lume da toxeira
envolva na fogueira
o pazo señorial!
Xa o fato de caciques
ladróns e herexes fuxe
ó redentor empuxe
da alma rexional!
Antes de ser escravos,
¡irmáns, irmáns galegos!
que corra o sangue a regos
desde a montaña ó val
Ramon Cabanillas.
He quedat a Cambados amb el meu amic i immens poeta Ramon Cabanillas. No podia deixar d’anar a visitar ni l’un ni l’altre abans de prosseguir el viatge i deixar Arousa enrera.
Em recorda el Xaviño que Cambados és un poble de bellesa diabòlica: “DÃxolle o demo a Xesucristo: Todo iso te darei, agà s Fefiñanes, Cambados e Santo Tomé" , situació que demostra dues coses: el gust esplèndid del dimoni – per si algú encara en dubtava – i qui mana en realitat.
Avui el dimoni ha fet que aquests tres indrets estiguin sota un mateix govern municipal, cosa que els gallecs, que sempre han funcionat per parròquines – parròquies que són molt anteriors al cristianisme – els fot una mica. Es clar que l’Ajuntament de Cambados, un edifici seriós i fatxenda, abans fou un penal i això als pobles que tenen un excès de memòria històrica com els gallecs sempre els fa mal. Un senyor em deia que més valia que haguèssin fotut l’ajuntament a una casa de barrets.
El Pazo de Fefiñans. Tothom en parla. La veritat és que a mi no m’ha agradat massa. El trobo excesivament fatxenda, excesivament testicular, excesivament feudal. No crec que es pugui dir que és bonic perquè no és el que pretén: el que pretén és acollonir les classes subalternes. I, efectivament, impresiona, però jo sóc de Barcelona, una ciutat on els palaus i les mansions, en general, són de pa sucat amb oli, com la nostra aristocrà cia. Consti que tampoc no m’agrada Schönbrunn, Windsor o Versalles o el Palacio Real: tota aquesta colla em volen impresionar i a un menestral barcelonà no l’impresiona ni Déu. Ni a un gallec tampoc: llegiu Cabanillas, el meu amic.
Passem per un altre Pazo que és el Pazo de l’Ulloa. No tinc llegida Pardo Bazán – sempre se’m queden deures per fer -. Next time. De tota manera, segons Otero Pedrayo, la Pardo era una madrilenya que només venia a GalÃcia de vacances i, a més aristòcrata. Insisteix Otero que si volem descobrir l’à nima gallega llegim RosalÃa – en gallec i castellà – i oblidem la condesa. Otero, és el que he fet i si no fos perquè m’he trobat el Pazo de l’Ulloa davant dels nassos – com una mena de provocació – ni en parlaria.
La mar i la Torre de San Sadurniño. M’explica en Cabanillas que aquesta torre servia per defensar Cambados dels atacs dels pirates, els bà rbars i, en especial, els vÃquings. I, amb el seu humor negre, em diu que ja es veu que, el que és defensar, no defensava gaire. Queden quatre pedres amb les que la mar juga a boxa. I si no fos perquè Cambados és un indret turÃstic de primer ordre ja no en quedaria cap.
La mar. Hi ha un moment, a GalÃcia, que ja no saps que dir sobre la mar. Tot i ser una persona ponderada has utilitzat tots els adjectius superlatius que recordes i en cap moment tens la sensació d’haver exagerat. És un mar immens el gallec. Deia Castelao que la Mediterrà nia és un mar civilitzat i, per tant, decadent. Jo diria que, a sensu, contrario l’Atlà ndic és un mar tant colossalment gegantÃ, tant planetari que és incivilitzable i per tant adecadent. Nadó i salvatge com ell sol.
Finalment em toca acompanyar Cabanillas a la seva tomba. Insisteixo en que m’acompanyi a Barcelona a una sessió dels Reversos però em diu que no pot ser, que el dimoni només el deixa voltar per Cambados per no sé quin pacte que van fer. Anem a casa seva: Santa Mariña, que és una mena d’esquelet de dinossaure gòtic amb tombes dins i fora (de l’esquelet). És com una mena de cementiri al quadrat (els gallecs posen els cementiris abans de les esglésies, per a que recordis on anirà s a parar ). Cabanillas m’ensenya la tomba de la primera dona i d’un dels fills de Valle Inclán i em diu que, no dient-se Valle Inclán Valle Inclán ni la seva dona – sinó l’avi del vilanovà – és sorprenent que el fill se’n digui. Després diu que tot és literatura: el Talmud, la BÃblia, l’Alcorà , Darwin i fins i tot Valle Inclán... Abans que torni sota terra per sopar amb els companys cantem els versos de Pondal. Moltes grà cies per ser-hi, amic!
|
Contactes
Registra´t
