| |
UNA NOVA PÀTRIA: SANTIAGO DO CARRIL.
 dimecres 28/agost/2013 - 02:23  541  1
M’ha passat sovint, potser massa sovint i tot. Quan hauria d’haver anar cap a l’esquerra he anat cap a la dreta i quan havia d’haver anat avall he anat amunt. Això de l’instint està sobrevalorat, et fa perdre moltes coses, temps i diners.
En els dies que fa que estic a VilagarcÃa la meva tendència ha estat a anar cap al centre de la ciutat i no cap a Carril, que és el barri on tinc l’hotel. Per anar al centre tinc dos quilòmetres ben bons caminant i per anar a Carril, cinc-cents metres. La visió general de VilagarcÃa és més aviat lletjota – Pazo a Banda – mentre que el barri de Carril és, per a no exagerar i reiterar adjectius, pintoresc.
No és pot dir que el barri de Carril no sigui turÃstic perquè està ple de marisqueries – la Loliña llegeixo a la guia que és un dels millors restaurants d’Espanya però després als comentaris d’internet diu que ho era i que ara viu de la fama anterior i t’aixequen la camisa – i també hi ha vaixells turÃstics que van a donar un tomb per la ria i per les illes de per allà . Justament jo havia contractat una excursió amb una d’aquestes barques i vet aquà que avui se’ls ha espatllat el motor. Penso que he estat de sort: imagina’t que se’ls haguès espatllat el motor enmig de la mar i la tempesta!
Passo el matà bocabadant al port de Carril. És un port de petits pescaires que parlen un gallec desacomplexat. Cada dues frases surt el carallo, el cono i el em cago en Déus. Suposo que els deu fotre treballar el dissabte i, a més, fot fresca, quasi fred. Els núvols grisos amenacen pluja i, vaja, que res no convida a l’optimisme.
Les barquetes són petites, humils, gairebé de joguina. Les persones que les treballen semblen petites, humils, gairebé de joguina però no ho són. Són els que porten el paÃs a les espatlles. Són els que eviten que malgrat el temporal econòmic que patim a GalÃcia, grà cies a la mar i a l’hortet, no s’hi passi gana.
Em sorprenen dues senyores immenses, que passen dels 60 que també van a la mar. Una de les dues es canvia de pantalons i, mentre ho fa és queda amb el cul a l’aire. No és un cul gaire subtil sinó més aviat un cul rotund, d’una deesa de la fecunditat de les d’abans. La dona veu la meva mirada astorada i em diu: non has visto nunca o culo d’una muller. I jo, que estic de bon humor, m’invento el gallec i li dic: he visto, mais tant fermoso como o suo non... La dona fa una ganyota però la seva companya es fa un tip de riure: ja és això.
Coi s’hi està bé a Carril. La temperatura és agradabilÃssima. La panorà mica de la Ria corprén. Muntanyes lleus i rodones – Castelao diu que com les sines d’una senyora -, sorrals que fan que a segons quins indrets l’aigua blava esdevingui verda però continui semblant – i suposo que sent – purÃssima. Barquetes que llauren la Ria amunt i avall com si fossin tractors. Un cel que griseja una mica. Dones que posen en marxa els restaurants de la zona i que no estan per romanços. Tot sembla que funcioni com un rellotge i que la gent sigui feliç.
Entro al centre social del poble a beure una mica. La cambrera és una noia celta. Potser la primera noia celta que veig d’ençà que sóc a GalÃcia. Veu que vaig prenent notes a una llibreta i m’adono que això l’inquieta. Voldria dir-li que sóc amic, però sonaria massa pretènciós. Només sóc admirador, de moment. De Carril, de GalÃcia i d’ella. Per tranqulitzar-la se m’ocorre preguntar-li si sap a quina hora fan missa – se suposa que la gent que va a missa és gent de Déu – i ella em contesta que no en té ni idea, que ella només hi va per Nadal però que els altres dies no creu massa. Coi aquesta celta cada vegada m’agrada més, però com que sóc ruc no li pregunto si té noviu. Si em diguès que si faria com Werther immediatament.
|
Contactes
Registra´t
