| |
VILAGARCIA D'AROUSA.
 dilluns 26/agost/2013 - 04:38  542  2
VILAGARCÍA D’AROUSA.
Pensant en Pepe Rubianes, català fill de Vilagarcía, satíric genial i home bo.
Què per què vaig triar Vilagarcia i no un altre lloc entre Vigo i A Coruña? No ho sé. Vaja, sí que ho sé: perquè el seu nom en sonava i volia saber el que hi havia. Després, també, perquè el nom em feia gràcia: com tothom sap García és el cognom català per excel.lència – això m’ho va explicar el catalaníssim Pep García, president de l’Associació de Veïns del Raval – i, més català que Vila, impossible.
Em va dir un company de despatx que sempre li vol buscar els tres peus al gat – cosa que és la feina dels advocats, sobre tot quan es tracta de lleis- que si em sonava Vilagarcía era perquè era la capital galega del contraband i del narcotràfic.
No sé. El cas és que les guies turístiques no fan cap referència a aquestes activitats, tot i que, quan circules per Galícia i parles de Vilagarcía, tothom és la primera cosa que et diu. Em sembla que amb una certa admiració i enveja.
Una vegada deixades les maletes a l’hotel i havent dinat i fet la migdiada, toca fer el passeig a la babalà per la vila. L’hotel és a la quinta forca del centre però, en canvi, al carrer fa una temperatura súper-agradable, com se suposa que sempre hauria de fer a Galícia ( a Vigo fotia una calor de collons ).
Vaig caminant pel passeig marítim i tornem al que serà l’essència d’aquest viatge: la mar. Cunqueiro citant Yeats parla de “L’innocència assessina de la mar” i sense citar Valèry, “El mar recomença cada dia”. Molt bé. Jo el vers de Yeats l’entenc perfectament: cada any hi ha la tira de gent que mor al mar, que els mata sense adonar-se. Pel que fa al vers del de Seta: el mar no recomença cada dia, simplement no s’acaba mai, perquè quan és de dia aquí és de nit allà. Vaja, dic jo, que sóc de lletres...
I juntament amb la mar, les gavines omnipresents, que jo trobo elegants, tot i que els seus esgarips són excesivament contemporanis pel meu gust clàssic. Quan sonen amorteits per la llunyania tenen un no sé què de Mozart.
El primer que tens clar quan passeges pel passeig marítim de Vilagarcía és que Vilagarcía no és una vila turística. Això em sembla bé perquè el turisme banalitza l’antropologia i fins i tot el folclore. El turisme fa comèdia i aixeca la camisa als que volen veure coses autèntiques. Justament les coses autèntiques, en general, són grises, calmoses, poc estridents, porten temps despintades i potser no s’han arribat a vernissar mai. Els indrets turístics tenen la mateixa naturalitat que un smoking, posem per cas.
Caminant pel passeig marítim, sobre tot, i a banda de mar i cel i trobes cases poc agraciades, giràfiques grues i vaixells somorts. Les grues són dins del mar i els vaixells fora, fet que trobo pintoresc. Hi ha diverses drassanes i serà que els estan reparant. Les barque són més aviat petits i modestes i es nota que són estris de feina i no estris de la fatxenderia o l’autèntic postís.
Caminant, caminant trobo les darreres passes d’un rierol i decideixo enfilar-lo en sentit contrari al que circulen les seves aigües. Vaig a parar al Pazo de no sé què, que és un pazo amb tots els ets i els uts, un senyor pazo. Un pazo és un palauet, tot i que hi ha Pazos que es fan dir sí senyor i que el dictador Franco, quan venia aquí, se n’anava al Pazo de Meriàs, que es veu que li van regalar els corunyesos per a que els tinguès en compte (dissortadament no ho van aconseguir).
Se senten gaites. Recordo que som a les escorrialles de la festa major de Vilagarcía. Vaig seguint el so de la música i veig que hi ha una colla de gent instal.lada a un camp de bàsquet escoltant la música i mirant les mosses que ballen dalt de la tarima. Seguint els consells del Xaviño decideixo ballar: poso les mans enlaire i començo a giravoltar com un ós. Al cab d’una estona un senyor de l’organització em crida l’atenció: tothom em mira a mi i no està per les mosses de l’escenari. Qui ho hauria de dir? Vol dir que tant bé ho faig?
De retorn a l’hotel – torno a tenir gana ( la fam sí que recomença cada dia, Valèry ) – em topo amb un restaurant que he vist anunciat a la guia i decideixo sopar-hi: una cassola de pop, gambes i gules amb Ribeiro. Senzillament, com algunes dones i alguns paisatges, allò no semblava d’aquest món. El talent gastronòmic m’eleva més l’esperit que qualsevol altra de les arts i em fa esdevenir més bona persona. Pregunto al restaurant si puc felicitar el cuiner, que resulta ser una cuinera, i em diuen que sí. Entro a la cuina i li faig dos petons i li dic que si la gent mengès del seu manà el món aniria molt millor. No faig comèdia: ho penso de debò.
|
Contactes
Registra´t
