Se'm fa estrany.
Tot i que m'he fet un tip de treballar, fins ara el més lluny on la feina m'havia portat era St Andreu de LLavaneres. Un lloc com qualsevol altre per construir.
Ara em costa d'entendre cóm és que aquesta gent m'ha anat a trobar tant lluny. Cóm és que a ells els falta el que a nosaltres ens sobra? ... cóm és que els sobra el que nosaltres ni ensumem?.
Ja sé que tot té una explicació, però cap de les que he escoltat fins ara m'ha convençut. No entenc per què quan estic més a prop dels 50 que dels 25 vaig penjat per la Turingia donant gràcies a Déu.
(avui fa vent i està núvol ... com jo)
ànims... i tranquil... els núvols passen, se'n van i potser tornen... i hi ha tantes coses que no s'entenen en aquest món de bojos... que suposo que els que ens resta és confiar en el nostre camí.
Una abraçada!
perquè el món està en continu desequilibri i la feina que hi ha a posar a nivell això de dins nostre, adaptant-nos-hi. Avui aquí, a la Barcelona dels turistes, plou i el dia es fosc, potser allà on ets fa sol.
Molts ànims que els alemanys són bona gent i deixen còrrer a les autopistes. Compta amb nosaltres, et llegim!