| |
LA SIRENA DE LA PLATJA DEL MUSEU DEL MAR DE VIGO.
 divendres 23/agost/2013 - 05:56  523  1
Es diumenge i decideixo anar al Museu del Mar perquè penso que ha de ser no només la quinta esència de Vigo, sinó la quintaesència de Galícia, tot que en el cas de Galícia el pes de les aldees rurals interiors també és molt important, però aquestes queden per a un altre viatge.
El noi de l’hotel m’indica com puc anar al museu del mar en bus. No sembla difícil, tot i que la nomenclatura dels busos viguesos te el seu intríngulis. Jo ja anava a agafar un taxi, però el noi de l’hotel, que deu pensar que els catalans som gassius perquè deu haver llegit el Dant – allò de la “avara povertà de la Catalogna”- insisteix i li faig cas, a veure on acabo fent cap.
Em sorprén que, sent diumenge, el bus estigui tant ple. La majoria són portuguesos que han vingut a passar el dia a la mare pàtria – això m’ho faig jo, però és cert que la mare pàtria de Portugal és Galícia -. Foten un soroll de Maria Santíssima. I penso que en comptes de portuguesos semblen napolitans (o barcelonins). A més no paren de preguntar coses al conductor ( que no ho veuen que està prohibit parlar amb el conductor, collons?). Ells pregunten en portuguès i ell contesta en castellà: estic a punt d’anar al conductor a preguntar-li el perquè no els contesta en gallec, però no ens coneixem prou per a aquestes intimitats.
Això del Museu del Mar és a la quinta forca. El primer que penso és que, efectivament, un taxi m’haguès costat un ull de la cara i m’haguès posat de mala hòstia ( deu punts pel noi de l’hotel). Passem pels barris suburbials de Vigo que són tant lletjos com els barris suburbials de tot arreu. Grisos, ocres i grafitis sense cap gràcia.
A l’arribar al Museu dono unes quantes voltes i no trobo la porta d’entrada. Cada vegada m’hi guipo menys, cony! Qui em mana bellugar-me de casa amb aquesta miopia galopant? Al final trobo obert el bar del Museu i pregunto. El Museu no obre fins a les 11, el bar del Museu, en canvi, obre a les 9 del matí. Deu ser que els del Museu són funcionaris i els del bar no, dic. I efectivament, és així ( quan dic les coses com són hi ha gent que diu que tinc mania als funcionaris, però només tinc mania als funcionaris que no funcionen, quedi clar).
Tinc una hora per a que el museu obri o sigui que decideixo trobar una ombra i dedicar el temps a llegir a Manuel Forcadela, gran poeta viguès en llengua galaica i a contemplar la Ría des d’abaix. De Forcadela en parlarem en un altre moment, que l’home és complexe i esplèndid com una dona (com a poeta, vull dir). De la Ría és inevitable parlar-ne sempre: gairebé- crec- que es podria dir que si Vigo és Vigo és bàsicament gràcies a la seva Ría (cosa que deu ser injusta perquè hi ha altres pobles a aquesta Ría i no són Vigo; el que vull dir és que el protagonisme de la Ría a Vigo és total, el leit motiv, el ritornelo constant ).
La Ría m’ofereix un paisatge balsàmic i fresc, tranquil i salaboròs. Molt agradable.
De la banda del mar obert hi ha una mica de boira que difumina els blaus del cel i del mar. A tocar als meus peus, un parell de petites platges amb roquissers que semblen de joguina. Gairebé cap vaixell – avui és diumenge, ja ho he dit – però moltes gavines. Les gavines a Vigo suren per tot arreu i el seu cant-crit se sent a totes hores. Els viguesos no en parlen be perquè i diuen que són tant lladres com els gats i els polítics. Jo trobo que és un ocell elegant i ben acabat. Sembla que vagi vestit d’etiqueta. Té la mirada gairebé tant intel.ligent com la meva dona, que és una àliga, la reina de les aus i de casa meva.
M’adono que no és fins ara que he sentit el somriure de la mar a Vigo ( Homer va dir que el mar reia i jo no penso portar-li la contrària al gran mestre ). M’agrada aquesta alegria de l’esclat de les ones en trencar a la platja. A la ciutat estant aquest somrís constant queda apagat pels sorolls lletgíssims de la civilització. O és que el mar espera a la nit perquè el que veu de dia no li fa gràcia.
Una sirena amb els pits nus – com han de dur-los les sirenes, naturalment – em pregunta l’hora. Jo m’enamoro amb ella inmediatament i li contesto l’hora que és sense preguntar-me per a què diantre deu voler saber l’hora una sirena. Du els cabells curts, allò que els francesos en diuen a la garçon, cosa que fa preguntar-me si al fons del mar hi ha perruqueries per a sirenes. Suposo que sí.
Els seus pits són turgents, ferms, assolejats, rodons. Tiren a ser grans sense ser excesius i ella ens llueix amb una coqueteria brutal i conscient. La resta del cos és com el d’una sardina però en gran. Jo crec que la sirena hi surt perdent perquè allà on hi hagi unes bones natges femenines, que els Déus i Ulisses es quedin els cants i les escames. Però tot és discutible: segur que els sirenus no opinen el mateix i, ja se sap, cadascú per allà on l’enfila.
Abans de que marxi li pregunto si és cert que Alvaro Cunqueiro descendia d’una família de sirenes i em diu que efectivament és així. Llavors ella em pregunta si jo sóc descendent del Minotaure i li dic que sí, per què no?
|
Contactes
Registra´t
