|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article del bloc de sudn
|
|
|
De què parlo quan parlo de solitud (I)
dimecres 24/juliol/2013 - 06:28 1618 6
Suposo que a tothom li passa alguna vegada: és dissabte i et dutxes, t’arregles, et depiles i no ho fas per res ni per ningú. No tens plans, no has quedat. Mires i remires l’agenda de contactes al telèfon i no n’hi ha cap amb qui et vingui de gust quedar. I estàs a casa sense fer res i sense res a fer. Les hores no passen perquè el rellotge et desafia i tu penses: ja ha passat més d’un minut, per què no es mou la maneta? Ningú et respon. Només el somriure burleta d’un quart de deu al rellotge que no avança cap a les nou i setze minuts sinó que es queda allà, alçant amb socarroneria la comisura de l’agulla de les hores. I tu estàs asseguda al sofà, tota mona, pensant que no sortiràs pas sola. Tothom et miraria i es riuria de tu, o pitjor encara, es compadirien. I per evitar-ho no surts mai sola no sigui que diguin, que pensin, que riguin... no sigui que...
A les pel·lícules les coses són més fàcils, i com que tu has passat moltes hores davant les pantalles t’estranyes de que a la vida les coses funcionin d’una altra manera tant diferent. Creus (perquè les pantalles t’ho han fet creure) que un dia apareixerà aquell que complirà amb totes les teves exigències i les teves expectatives i sereu feliços i menjareu perdius encara que a tu no t’ha fet mai gaire gràcia reconèixer l’animal que t’has de menjar. Però a les pel·lícules les noies no es casen més enllà dels trenta. Tu ja en tens trenta-dos i després de tres anys de relació tortuosa, i havent jurat i perjurat que estàs la mar de bé sola i lliure, ara que portes sis mesos de solteria insípida et mors de ganes de trobar algú que t’encengui i t’apagui alhora una altra vegada. Algú que t’escolti i et parli, en la justa mesura a cada moment i sàpiga com fer-te sentir aquelles coses que t’agrada que et xopin per dins. De vegades penses que potser, ben mirat, no cal. Per qué hauries de voler ensopegar amb la mateixa pedra un altre cop? Però tu ja coneixes la resposta i tu mateixa et respons dient-te que odies estar sola, que sempre ho has odiat i per això has anat saltant d’una relació a una altra sense parar i sense respir des dels setze anys. Aquest cop, després del mal tràngol del Carles ho tenies clar, necessitaves aquest respir que no havies tingut mai. Sis mesos. Ja està. És suficient respir. Ara necessites qui et porti i t’acompanyi, qui et pensi i et truqui. Necessites que algú et necessiti i no necessitar-lo tu a ell massa, no fos cas... Necessites sentir l’acompasament de l’alè entre els vostres cossos i dormir abraçada a una font de calor contínua. Recordes i repasses el teu historial i els records es deformen i es converteixen en caricatures del que van ser i t’escandalitzes perquè no entens com vas poder compartir tantes coses amb aquelles persones surrealistes. Penses que el temps tot ho distorsiona i dediques una estona a decidir si és per sort o per desgràcia, però com que veus que cap de les dues opcions et convenç del tot ho deixes còrrer, perquè en el fons tant te fot, saps que és així i punt, i si és bo o dolent et manté tant freda com alguna de les distorsions que t’han vingut a la memòria fa una estona.
El cas és que et sents sola. I et fa ràbia i no saps per qué. Suposes que et sents insegura i per això vols algú al costat que et lloï i et recordi lo maca que ets, lo bona persona que ets i totes les coses bones i útils que fas. O potser només vols algú que et tingui molt present i et truqui, fins i tot més del que t’agradaria, per demostrar-te que no t’has fet gran i que encara no ha passat l’últim tren. Suposes que prefereixes un excés a una mancança perquè en els excessos sempre arriba el moment de poder dir “fins aquí!”, per molt que costi. Encara tens un cert punt de poder o de control o de marge sobre els excessos i, en canvi, sobre les mancances no, ni el tindràs mai. No hi pots fer res. Et superen i per això no les suportes, perquè no hi ha res que odiïs més que perdre en qualsevol cosa: en la parella, en les relacions, en els jocs, en les apostes... Potser per això veus que no has pogut tenir mai el que volies, perquè sempre has necessitat algú a qui puguis controlar, aquell home que es rendeix als teus peus i es dóna a tu sense condicions ni fre. I el que tu necessites i el que tu vols no s’assemblen massa. Però els homes que tu volies no són dels que es deixen fer i per això els volies, i quan els has tingut no els has pogut lligar ni fer anar al so de la teva música i això ha fet que no et sentissis completa, perquè la teva necessitat és més forta que el teu amor.
I és que tu sempre has estimat d’una manera extranya, compulsiva. I si no ho dónes tot no dónes res, perquè ets així d’extremista, no t’agraden les mitges tintes ni els grisos, no t’agraden les coses difuses i ho vols tot blanc pur o negre nit, ben del·limitat en els seus confins i coneixent-ne els límits de manera exacta. I quan et dones tota, que de tant en tant ho fas, realment et buides de dins i tu deixes d’existir com a entitat pròpia per a convertir-te en una extensió de l’altre. Ja no ets més que un succedani del que t’importa i ho saps i te’n lamentes. I et sap greu que no t’ho valorin perqué, com pot la gent no valorar una entrega tant absoluta? Com pot ningú no veure tots els teus esforços per fer feliços als demés obviant-te fins i tot tu mateixa? És injust, et queixes. És més, és ingrat. I aquesta ingratitud et fa prometre’t que no tornaràs a fer-ho, que no val la pena de donar-se d’aquesta manera si la resposta és una sensació de “m’embafes”.
|
|
|
|
|
|
|
Escriu articles al teu bloc
|
|
|
|
|
Comentaris sobre aquest article |
|
|
|
montana |
sudn...
Wednesday, July 24th 2013, 10:34 AM
Doncs si, no és bo necessitar als altres i tampoc vulguis que et necessitin. La necessitat absorbeix de tal manera que ofega a la persona necessitada. A priori agrada, et puja l’ego, però jo sempre penso que no forma una relació real sinó un “tapar” la carència.
No existeix una relació perfecte ni la persona perfecte per ningú perquè ningú ho som.
És cert que quan estàs amb algú no et sents sol/a, però a voltes més val estar sol que mal acompanyat. I també pots estar acompanyada i sentir-te sola.
Deixar de ser un mateix? Sempre passa una mica, el que costa és controlar fins a quin punt volem deixar de ser-ho i no sempre sabem quin és el límit o el sabem i no ho aturem.
El que ens passa ho sabem, com arreglar-ho ho sabem i si no ho fem és per les pors de cadascun de nosaltres que ens immobilitzen.
Va bé que ens fem aquest raonaments, vol dir que som conscients del que vivim i és la manera de fer passos per arreglar-ho o no... en fí, anem fent camí cadascú com sap!
|
|
|
|
|
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
|
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
|
|
|
|