| |
Paradís particular
 dimarts 23/juliol/2013 - 08:45  502  3
No calgué el despertador, a cinc minuts de les vuit del matí en Pere obrí els ulls i amb somriure estrany, d’orella a orella, es llevà del llit amb energia renovada i inusual en ell, anà directe al bany amb la tovallola sota el braç i es preparà per a una dutxa ben freda, per estimular la circulació. Pocs cops a la vida havia gaudit d’una dutxa com aquella; un cop dutxat i eixut, només cobert del millors boxes a disposar, preparà un bon esmorzar, inhabitual en ell, ous ferrats, cansalada viada i pa de pagès amb tomaca i un bon oli de Siurana, un bon suc de taronges exprimides i un cafè sense sucre, com li agradava, destil·lat en la seva vella cafetera; parà la taula i es disposà a poc a poc a engolir amb fam però pausadament aquell esmorzar especial, mentre mirava l’actualitat al 3/24 de la televisió catalana i escoltava la tertúlia diària acostumada de la ràdio sense perdre tot detall, esmorzà de gust com poques vegades i per enllestir un cigar pur, tot i que el seu metge li tenia ben prohibit aquells àpats per qüestions de colesterols i el fumar per raons evidents després de mitja vida enganxat al tabac; però un dia és un dia i aquell era molt especial.
Un cop enllestit deixà la cuina tant o més neta que abans d’entrar-hi, s’afaità amb cura i es perfumà, es vestí esportiu i elegant alhora, sabatilles blanques i impol·lutes, pantaló blanc lluent de bona tela fina estiuenca i una camisa vermella amb dibuixos geomètrics grisos a les mànigues curtes a manera similar a alguns tatuatges actuals. Un cop vestit es pentinà el cabell que encara, als seus 48 anys, podia lluir per sobre les espatlles, un toc de gomina i s’encaminà a obrir la porta i sortir al replà de l’escala, tancà amb pany i clau i trucà l’ascensor.
Mentre baixava amb l’ascensor el seu rostre s’anà enllumenant, tot pensant que havia arribat per fi el seu gran dia, després de tota una vida esperant el seu paradís particular. Un cop al replà de la planta baixa sortí del portal tot saludant afectuosament i somrient la Consol i la Paquita, dues veïnes que precisament no eren del seu grat, ans al contrari, elles més aviat contrariades respongueren amb un bon dia sec i gens empàtic.
Ja al carrer es dirigí amb pas ferm i decidit a pujar l’avinguda fins el centre de la ciutat, s’anà trobant amb coneguts i altres veïns del barri qui saludà amistosament, sense perdre aquell somriure feliç, i tots el miraven com si s’hagués rejovenit ben bé uns vint anys, amb aquella energia i alegria que se’l veia; fins i tot desconeguts s’hi capgiraven al seu pas.
Al final del passeig del centres s’acostà a la balconada que donava directament als jardins, allà sota a uns 40 metres de profunditat i arran de la platja on els banyistes començaven a estendre les seves tovalloles en l’amplia superfície de sorra.
La mirada li lluïa com mai, se’l veia cofoi i en pau en si mateix i amb sí mateix, ulls lluents i il·lusionats, havia arribat el moment de ser feliç, el moment de la veritat, ja no calia cercar més; s’hi atansà decidit, pujà ferm a la barana de la balconada i, sense deixar mai el seu somriure, es llençà al buit; foren pocs segons, sentí crits difosos i llunyans que de sobte s’apagaren, i un cop sec que mai sentí i, per fi, una llum, la seva llum desitjada, el seu lloc, l’arribada esperada al racó del seu particular paradís. Fou el millor dia de la seva vida, d’aquella ja oblidada vida, i el primer instant d’un nou néixer, d’una nova existència. Per fi, feliç.
|
Contactes
Registra´t
