| |
ESTIMO LLIÓN, PERÒ NO VULL SEGUIR ELS SEUS PASSOS...
 dissabte 13/juliol/2013 - 05:41  564  0
Jo mai no odiaré les terres ibèriques. Cap d’elles. El motiu és molt simple. Les conec, hi he passejat, m’he perdut pels seus carrerons i pels seus camins, he quedat bocabadat davant la seva bellesa, m’han emocionat els seus paisatges, he estat feliç parlant amb la seva gent. Això no només em passa amb les terres d’Ibèria, sinó que em passa en general, però a Ibèria – més enllà de les desavinences polÃtiques – també. La meva dona en pot donar fe: compraria una casa prà cticament a tot arreu on vaig. No sé com va però qualsevol terra es capaç de despertar en mi un enorme entussiasme. Un entussiasme gairebé mÃstic. I d’aquesta manera de viatjar potser una mica ingènua n’estic content. Arreu hi ha bellesa i és un privilegi trobar-la sense gaire esforç.
Ara bé, allò que em captiva dels llocs no és allò que es pot trobar a tot arreu. Els suburbis de les ciutats, les autopistes, els vestits més o menys uniformes; allò que em captiva de cada lloc és precisament la seva individualitat, allò que el fa diferent als altres llocs, aquell toc mà gic i ancestral que ens mostra una humanitat riquÃssima en matissos i accents. Aquesta policromia, aquestes variacions orquestrals em fascinen i miro cada poble, cada paÃs com un miracle de la cultura.
Des d’aquest punt de vista meu, per tant, no és gens irrellevant que un paÃs hagi perdut la seva personalitat, l’estigui perdent o la visqui amb tot el seu esplendor. Un paÃs que hagi perdut la seva personalitat em sembla, per definició, igual a un home sense personalitat, és a dir, un paÃs sense interés; un paÃs que l’estigui perdent em sembla un lloc que va esdevenint menys interessant i un paÃs que viu la seva personalitat de manera esplendorosa em sembla un lloc idoni per anar-hi a fruir i a aprendre quelcom nou i diferent.
Escrivint l’altre dia sobre el fet desgraciat que Llión estigui perdent la seva llengua – que encara es parla a Astúries, Lleó i Extremadura en una nació que no té nom, però sà que té cultura i història – una amiga em deia que això no l’importava a ningú i que el fet que els lleonesos – parlavem dels gallecs, però pel cas és igual – hagin deixat de parlar la seva llengua no els fa més infeliços. És curiós perquè la meva amiga és una gran teòrica de l’escepticisme però, en això de les llengües, arriba a la mateixa conclussió que Moïsés: pensa que la diversitat lingüÃstica és un cà stig divÃ. En un món perfecte només parlariem un idioma: el castellà .
La cosa és que la pèrdua d’un idioma no acostuma a anar mai sola. La història ens ensenya que hi ha una nació que sotmet una altra i que la fa passar per l’adressador en tots els à mbits: des de l’econòmic fins al cultural passant pel lingüÃstic. És a dir, no és només que s’imposi una llengua per sobre de l’autòctona, sinó que es violen les seves lleis i els seus costums i s’explota econòmicament fins deixar la nació conquerida com un erm, que és el que li ha passat a aquesta nació Astur-lleonesa-extremenya.
Llión – Lleó – és un botó de mostra perfecte del que li passarà a Catalunya si no s’independenditza d’Espanya. El que abans fou un regne ara està dividit en quatre autonomies, sent la seva antiga capital una provÃncia de Castilla-León que té com a capital Valladolid que és una ciutat que no en te res de lleonesa. Fixe’m-nos que els catalans ja anem per aquà perquè – a banda de França – estem dividits també en quatre autonomies diferents, tot i que encara no han fet que Saragossa sigui la capital del Principat, però tot arribarà si no marxem ( fet i fet, Franco va voler que Lleida passès a formar part de l’Aragó ).
Perduda la independència han anat perdent-ho tot. Ni tenen nom: com es diu aquesta gent que abarca Astúries – Lleó – Extremadura – Cantà bria ? Quina consciència tenen de pertanyer a la mateixa nació ? Saben els asturians i els lleonesos que Gabriel y Galán escrigué en la seva llengua? I, anant a les coses prà ctiques de debò, els ha fet més feliços perdre tota aquesta identitat, esdevenir un paÃs pobre, gairebé un paÃs erm o haguès estat millor continuar decidint per ells mateixos? No tinc la sensació, francament, de que els hi hagi anat gaire bé.
Resumint li diria a la meva amiga que parlar una llengua o una altra probablement no fa més feliç a la gent. Però que quan és perd la llengua d’un lloc passen dues coses: la primera és que això es un sÃmbol de que aquell lloc ha esdevingut decadent d’una manera global i la segona, que potser a ella no li sap greu que passi, però que a mi m’agrada que la gent sigui d’on és i no còpies d’altres llocs.
Opino, probablement de forma equivocada, que la uniformitat empobreix el món.
Per cert, a Lleó vaig comprar la traducció del Petit PrÃncep al lleonés i el guardo com un tresor. No és gens casual que quan aquesta llengua era parlada a aquell paÃs es construÃs quelcom tant meravellós com la catedral de Llión, amb els seus magnÃfics vitralls o que a Astorga hi pintèssin la capella sixtina del romà nic. Una vegada assimilat a Castella, Llión no ha tornat a crear res que arribi a la sola de la sabata a això.
|
Contactes
Registra´t
