| |
VISIONS D’ESTIU ( IV ) –El desenllaç –
 dijous 13/juny/2013 - 03:45  524  0
www.xat.cat
... Allò era un no parar, mai no ho hagués ni imaginat ni cregut, ni cinc minuts de treva, no hi havia lloc a abaixar el ritme ni la intensitat d’aquells jocs; ara mirant-nos els ulls amb mirades foses en l’interior dels plaers i desitjos insondables, i ella orgasmant com només una dona pot fer-ho en quantitat i intensitats repetides augmentades; i jo, ai jo qui ho anava a dir, no hi havia pausa ni descans tot i que la “mort” i la fatiga foren el normal després dues hores com aquelles i encara fèiem i fèiem, amb carícies estudiades, ara poc a poc i sabent que teníem la resta de la nit encara, encara sí per nosaltres tres, la veïna hi era també tot i la distància, i l’excitació no cessava i Núria mai en tenia prou, i el seu forat del darrere provà les darreres empentes fent profit d’últims sospirs i gemecs indolors, i així fins les cinc quarts de sis de la matinada..., “morírem” abraçats poc abans dels primers rajos de sol, sobre aquell parquet, ni calien llits ni sofàs, eren els nostres cossos nus qui feien de coixins fins el despertar de “l’endemà”.
Dos quart de deu del matí, d’un més de juliol, obro els ulls i noto suors, cos mullat i tremolós; encara amb els sentir dels darrers esbufecs de vida; sóc al llit, a la cambra, tot sol; alguna cosa no rutlla, no pot ser, havia estat tan real..., només era un somni, un llarg i plaent somni; impossible!, sabia que allò havia d’haver estat real, tan present encara, olors, colors i sensacions. Entro cansat al saló, les cortines obertes de bat a bat i l’edifici del davant allà mateix, tot i això estic sol i em sento encara més sol, xivarri als carrers, calma aparent i real que m’envolta i colpeja en un instant, solitud, força solitud que ara m’ofega; recordo imatges vagues, llums de colors, músiques i whisky, i més whisky, i més whisky; res més, i mirades i somriures i il·lusions imaginades impossibles d’una nit de revetlla, tot ofegant les penes reviscudes, moments passats, avui que just fa dos anys d’allò, la mort en accident de la meva dona; ella va marxar de casa, no suportà veurem allà, al saló, d’aquella manera, en aquelles condicions i fent el què fèiem, mai!, mai ella hagués imaginat tal cosa d’un pare i marit “exemplar”, i la seva petita...; vaig perdre esposa i filla; aquella nit l’accident de la dona fou la fi de tot, allà vaig perdre les ganes de seguir, vaig perdre una filla i la custòdia... Que dur aquell despertar, que cru tornar a la realitat, sense dona, morta en carreteres sinuoses de la costa aquella nit de fa dos anys, i jo ofegant la seva marxa en bars i pubs mentre ella deixava anar els darrers sospirs de vida; sense filla, atrapada en aquell maleït joc morbós com indecent i avui, només 18 anyets, i ja tota una professional; però allò fou definitiu, mai em perdonà ella la mort de la mama, mai!, fou en un tres i no res que tenia la denúncia posada i no va dubtar ella en fer-ho amb total fredor, reacció inesperada de la meva Núria, la meva i només meva petita de 16 anys, hores després de perdre la seva mare. Demà és el judici, no hi ha lloc a atenuants; potser algun dia torni a escriure, d’això mai més en sabreu; potser sabreu algun dia de mi, potser no, però de ben segur no em veureu en una llarga temporada, igual mai més; la presó m’espera, la nova llar de barrots on ni Macallans ni il·lusions, ni joves esculturals ni veïnes m’esperen, potser algun veí de cel·la, uf!; per cert, de fet la veïna del davant no és més que la Consol, una afable anciana d’uns 80 years.
|
Contactes
Registra´t
