| |
VISIONS D'ESTIU ( II )
 dimecres 5/juny/2013 - 05:37  572  0
www.xat.cat
cont...
...” Hola, holaaaa!”, interrompo aquell silenci dins el cotxe; ella xiuxiueja “holaaa”; com et dius, Núria em diu, -vaja amb la Núria, uf, quin somriure, quina careta, quin cos, quins “pitets”, els mugrons ben presents i no puc perdre massa la vista dels carrers que anem travessant...-; jo Fidel, molt de gust!, ella deixa anar un somriure pujat de to.
I..., què és això que dius has de parlar amb mi?, per què dius que sents com si em coneguessis, perdona però no entenc, Núria. Mentre sortíem de la població i agafàvem l'autovia direcció la ciutat...
Ella mirant-me sense perdre detall de dels meus gestos, guardà uns segons més de silenci i amb aquell seu somriure embruixador; finalment em diu: escolta Fidel, m'és difícil explicar això, pensaràs que sóc boja..., no calgué dir res i amb la meva mirada va ser prou per a dir-li que continués; resulta, que duc uns dies que he somiat en tu, sí, eres tu, no et conec però t'he vist en somnis, amb tot detall i uf, no sabria què dir-te però sé que aquell somni era més que això, era una premonició, un..., mira Fidel això d'ara per mi és com un déjà vu, sé que havia de trobar-te, de fet les amigues m'han acompanyat i en veure't els hi he dit que marxessin, que ho havia de fer jo tota sola...; per un moment aquell meu somriure inicial va transformar-se en seriositat i no sé si certa preocupació.
A mida que m'explicava i em situava m'anava encoratjant i agafant més i més confiança; no sé si em mentia, si era boja o era la seva manera particular de voler lligar amb mi, aquesta darrera opció em semblava la més inversemblant de totes i la vaig descartar tot entrant a la ciutat.
Disculpa, li vaig tallar, t'he dut on visc i no sé d'on ets ni on volies anar, si vols et duc a casa..., ella, sense deixar mai de somriure, em diu que no, que... fes el què havia de fer, que tot era en el seu somni, fil per randa.
Vols venir a casa meva, parlem, fem unes copes i ens coneixem més?, ja t'ho he dit Fidel, i sé que seràs fidel al meu somni, tot i que potser la realitat superi la ficció...; un somriure d'orella a orella poc dissimulat de part meva em delatà mentre aturat al semàfor repassava aquella escultura feta dona, cames estilitzades sobre aquells talons de sabates vermelles, ungles pintades a joc, faldilla ja imperceptible en el seient i no acabava d'endevinar el color de la roba interior perquè m'hauria d'acotxar i no volia ser del tot descarat; la cintura simplement perfecta, ja he dit que no entenc de mides però allò era massa pel que havia conegut fins aleshores i tan a prop meu, tan al meu abast, les meves postres, el seu somni; mentre gaudia d'aquells “pitets” i el seu cabell negre que queia desenfadat entre les espatlles una “pitada” exagerada al darrera nostre em feu despertar d'aquell embadaliment que m'envaïa, ni tan sols vaig renegar com acostumo i amb aquell estat entre difós i excitat vaig sortir de la cruïlla del semàfor ja en verd, ella feu un esclat de riure mentre tirava el seu cos enrere..., quina imatge valguem Déu!
No vàrem dir-nos ja res, ni ase ni bèstia, vam arribar al pàrquing, li vaig obrir la porta i mentre baixava del cotxe sí vaig poder veure fugaçment aquella calceta mini que feia joc amb les seves sabates, i les seves ungles, mentre ella semblava divertida amb la meva reacció sorpresa; varem caminar plegats i ella agafant-me de la mà em diu: vine que ja arribem, vull que m'abracis, que m'acaronis com sols tu saps fer en un ascensor, com si fos a casa seva on anéssim, era ella qui em guiava, i la meva excitació anava a més, a més, i la por s'esvaïa, i ja res m'importava, només era ella i jo, només nosaltres i sabia que aquella nit, ni que fos l'última de la meva vida, era la nostra nit, el seu somni, les meves postres, tot en el plat del desig i l'instint encès, fet realitat. (cont.)
|
Contactes
Registra´t
