| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Askata
|
|
| |
"Viure sense por"
 dimecres 29/maig/2013 - 02:53  677  3
Article de Marta Rojals
www.vilaweb.cat
La pitjor cosa que podia passar ja passa: els qui manen sobre nosaltres han perdut la por. O potser no n'han tinguda mai, però ara se'ls nota més la filosofia. Amb el cop de destral als ajuts a la dependència ens demostren que ja no temen el futur, aquest pou d'incertesa que des de sempre ha angoixat la humanitat: què serà, serà?, què em pot passar?, què em passarà? Ha de ser meravellós viure sense patir per si mai hauràs de patir. De segur que dóna per a fer plans de jubilació i tot.
Molts de nosaltres ja sabem com acabarem: tard o d'hora, algú s'haurà de fer càrrec de nosaltres i dels nostres fluids. Per això es va inventar l'amor. L'amor és poderós i on no arriben els diners arriba el sacrifici de qui t'estima. La majoria ho hem vist tota la vida: exèrcits de mares, filles, germanes que, des que el món és món, han acabat amb l'esquena asclada d'aixecar cossos que no es valen i amb les mans encetades de rentar els culs dels pares, fills, sogres i germans. No és bonic, tot això.
Històricament, els hòmens s'han dedicat a allò altre: els diners. Tenir diners de sobres va molt bé perquè pots delegar la feina bruta que donen els teus malalts i així la teua dona no ha de faltar a tantes classes de pilates. Un assalariat amb bata blanca te'ls aixeca del llit, te'ls banya, te'ls alimenta, te'ls entreté. Per un preu més assequible, algú amb xandall també te'ls pot posar unes quantes hores al sol o davant la tele mentre envia 'whatsapps' o escolta el futbol.
Els diners fan miracles o, si més no, una cosa molt semblant. Per això algun espavilat va pensar que les curadores per amor a l'art tenien dret de percebre una remuneració per a atendre els seus estimats, com aquelles treballadores de la pròpia llar que es pensaven que, com que feien les mateixes coses que la dona de fer feines d'un ministre, ja volia dir que treballaven. A veure si ens entenem: el teu malalt és privat, el meu submarí militar és públic. El teu malalt té els dies comptats, el meu submarí, el meu AVE, el meu banc, continuaran rodant quan ni tu ni jo no ho puguem explicar. De manera que estimeu-vos els uns als altres i a callar.
I què passa quan un malalt sense diners es queda sense amor? Potser els ho podríem demanar a aquells hòmens i dones tan xerraires que vagaregen per la ciutat. Hauríem de tenir una mica de paciència, perquè no s'han pres la pastilleta, però n'hi ha per a triar i remenar, perquè cada dia n'hi ha més. Alguns s'aturen al mig del pas i gesticulen a l'aire, i, com que no es dutxen, els vianants canvien de vorera i les adolescents els traspassen amb una ganyota. N'hi ha que estan molt enfadats amb les seves veus. Uns altres s'han d'asseure perquè els supuren els peus, blaus i embotornats. N'hi ha que directament no tenen peus. Molts parlen amb el seu cartró de vi, que és més barat que no l'aigua, i infinitament més barat que no l'amor més barat.
S'ha de viure molt lluny del món per no tenir por de tot això. Per no témer de perdre la feina, perdre l'amor, perdre el cap, i haver de dependre dels altres. O potser només és una qüestió de tenir fe, perquè ens consta que els qui manen sobre nosaltres són gent de fe. O potser tampoc, potser només és qüestió d'estar segur que mai no necessitaràs res de ningú que no li ho puguis comprar amb diners, perquè no te'n faltaran mai.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Askata |
notícia d'ahir:
Friday, May 31st 2013, 4:32 PM
"El submarí espanyol més modern 's'enfonsa' per excés de pes"
http://www.elperiodico.ca t/ca/noticias/politica/pr oblemes-pes-construccio-s ubmari-exercit-espanyol-2 404561#Etfelicitofill
doncs això, lu dixu... "el teu malalt és privat, el meu submarí militar és públic", i en submarins (i submarins enfonsats) no hi haurà retallades perquè és públic (=pagat amb els diners de tots els contribuents).
I ens pensem queixar, els ciutadans? O només ho farem quan ens toqui de molt aprop? Doncs oju, perquè d'aprop li tocarà a més d'un/a tal com va tot, i ho sento, m'agradaria poder dir tot el contrari però les probabilitats s'eleven.
Per tant, potser que no ens mirem tan al melic (parlo en general!) i lluitem en benefici de tots.
|
|
Askata |
gràcies
Friday, May 31st 2013, 4:23 PM
gràcies chaume, m'alegro que t'hagi agradat l'article de la Marta Rojals, i gràcies per dir-me a mi valenta, però la valenta és ella en dir les veritats, jo tan sols n'he fet difusió, ja que el problema que planteja sol invisibilitzar-se i arribar a veure's com a normal... deu ser que les dones en sabem més de cuidar a les persones malaltes, o que tenim més paciència, o que tenim més capacitat per donar amor, o que.... etc etc etc etc....si si....definitivament...deu ser això. (Llegeixi's tot el contrari, pels que no ho han "pillat").
|
|
chaume |
M´agraden les persones...
Wednesday, May 29th 2013, 3:44 PM
Askata, bona tarde. T´he volgut contestar personalment i no desde el xat. Trobar persones es un dels meus motors que em fan sobreviure, peró si a mes tenen un cor que no els i cap al pit, i a mes, son humanes, bingo! Hem feu tenir ganes de viure. Comprendre entre d´altres coses, que un bon gest meu, un dia o altre pot recaure sobre algú que no conec, peró s´ho mereix, es quelcom que hem preocupa, perque tantes vegades es al reves... Tot aixó que has escrit, ix mes de la presona, que del cervell. Moltes gràcies per aquest alé d´aire de sentit comú, MOLTES GRÀCIES per ell. Un petó valenta i una forta abraçada, no està tot perdut!!! Salut i força, desde la franja i d´en Chaume!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
