| |
FINAL DE LA CHAMPIONS 2013: BORUSSIA DORTMUND 1 – BAYERN MUNIC 2.
 diumenge 26/maig/2013 - 03:29  585  3
Un servidor és un admirardor dels alemanys. No de tots els alemanys, és clar perquè un servidor és considera ben allunyat de Hegel, és a dir, de Marx per una banda i de Herder per una altra. I, per tant, de Hitler. Suposo que s’entén que es pot ser admirador dels alemanys malgrat Hitler. Per Luter, Goethe, Kant, Hesse, els Mann, Leibnitz, Schiller, els Humbolt, Schlegel, Heine, Kafka, Lichtenberg, Beethoven, Mozart, Haydn, Klimt i tants i tants i tants d’altres. No acabarÃem mai. I parlariem dels polÃtics democrà tics alemanys, dels empresaris alemanys i dels treballadors. Per això veig absolutament normal que Alemanya domini Europa econòmica i polÃticament: perquè són els que més penquen, els que millor produeixen i els que més paguen. I per això vaig tenir interès en que les meves filles, ja des de petites, estudièssin l’alemany, a més del castellà i l’anglès.
Ah però per damunt de tots Franz Beckenbauer, el kaiser. Beckenbauer fou un dels Ãdols de la meva infantesa, fins i tot quan Johan Cruyff vinguè al Barça. Enfront dels jugadors hà bils, desaquilibrats, espavilats, llestos tipus Cruyff, Messi, Pelé, els Ronaldos o Maradona jo sempre he preferit els jugadors intel.ligents, tranquils, cerebrals tipus Guardiola, Pirri o Xavi. D’aquests Beckembauer ha estat el rei. Si més no el rei dels que jo he vist jugar a futbol. Dels que no he vist jugar no puc dir ni ase ni bèstia.
Aquesta fascinació per Beckembauer va concórrer en el temps amb l’època que el Real Madrid era l’equip més poderòs d’Europa. Franco i havia contribuït expresa i radicalment robant al Barça immensos jugador com Di Stefano als seus inicis i després la cosa s’havia anar allargassant durant tot el franquisme. Total que aixà com el gran competidor del Madrid a Espanya era el Barça, a Europa era el Bayern de Munic. Per Beckenbauer i per ser els adversaris del Madrid, jo a Europa era del Bayern ( per això va significar un xoc emocional que el Bayern ens fotés la pallissa que ens va fotre a la eliminatòria, això als amics no se’ls hi fa ).
Per tot l’anterior, si no juga un equip català ( Barça, València, Mallorca, Llevant, Vilarreal – l’Espanyol és un equip català anticatalanista o sigui que computa com espanyol, precisament - ), vull que guanyi un equip alemany. I si juguen dos equips alemanys, com ha passat aquesta vegada, vull de guanyi el Bayern.
Dit això, s’ha de dir que la final de Champions que vaig veure ahir ha estat un dels partits de futbol més bonics que he vist a la meva vida. Em recorda la final del Mundial entre l’Holanda de Cruyff i l’Alemanya ( Federal, només; la Democrà tica – que era la antidemocrà tica, és a dir, la comunista, tenia la seva selecció independent ) de Beckenbauer. Va guanyar l’Alemanya de Beckenbauer ( i de Maier, Vogs, Overath, Gravosky, Breitner, Netzer, Müller, Höness i tants enormes jugadors ) a l’Holanda de Cruyff ( i Neeskens, Krol, Rijaard, etc...). I com en aquesta final la veritat és que mereixien guanyar els dos equips ( hi ha vegades que els dos mereixen perdre i vegades en que els dos mereixen empatar, etc...).
Diuen que el futbol alemany és avorrit, maquinal, endreçat, treballador. També diuen que ho són els alemanys. Jo només estic d’acord amb que és endreçat i treballador – el poble i el futbol – i afegiria sempre l’adjectiu de genial. Si algú pensa que els alemanys són un poble avorrit que llegeixi Heine o Lichtenberg i ja em dirà el què. Si algú pensa que el futbol alemany és avorrit que miri aquesta final i ja em dirà el què.
Grans oportunitats succeint-se a les dues porteries, parades dels porters sensacionals, detalls tècniques d’una qualitat exquisida, una força fÃsica espectacular – aquesta gent, quan treballen ( és a dir, gairebé sempre ), treballen. Potser les tres diferències que van desequilibrar el partit a favor del Bayern foren: l’experiència del Bayern enfront a l’inexperiència del Borrusia, la no expulsió – totalment injusta – de Dante en l’entrada criminal del penal al Bayern i l’holandès Robben, que semblava un jugador maleït i, ves per on, va acabar resultant que no.
En definitiva opino que, a banda d’un gran partit, aquesta final ha estat un regal merescut per Alemanya. Per una manera d’entendre la vida, el treball, l’esperit de sacrifici etc... No trobaria res normal que guanyin als esports clubs de països on només els hi funciona el futbol i no miro enlloc. I, al contrari, trobo perfectament natural que el futbol sigui la cirereta del pastÃs de les victòries de tota mena del gran poble teutó.
|
Contactes
Registra´t
