| |
LA IMPUTACIÓ DE LA CRIS.
 dissabte 20/abril/2013 - 05:29  643  0
La noia és diu Cristina Federica Victoria Antonia de la SantÃsima Trinidad de Borbó i Grècia però es veu que pels seus amics és la Cris i per a la resta del món la Infanta Cristina. Jo, com que sóc republicà i no crec ni en reis, infantes, ducs, marquesos o comtes, li diré Cristina. No li diré la ciutadana Cristina, parafrassejant la Rahola, perquè tot i que faig meus els ideals de la revolució francesa, Cristina és més curt i tots ens entenem.
La primera cosa que he de dir és que la Cristina em cau bé. Suposo que no és cap pecat mortal ser republicà , independentista i liberal i que una princesa et caigui bé. Si és aixÃ, una vegada més, em declaro pecador i que Déu o el Gran Arquitecte de l’Univers em perdonin, també una vegada més. Si m’agradaven la Carolina, l’Estefania i la Diana, no veig perquè no em pot agradar la Cristina que, si bé és espanyola i madrilenya, no ho sembla en absolut.
Alta, rossa, ulls blaus, somrÃs entre trist i intel.ligent; la Cristina quan va poder va tocar el dos de Madrid i es va instal.lar a Barcelona, la ciutat més republicana de l’estat, la ciutat menys castellana d’Espanya i també la ciutat menys aristocrà tica del imperi. Suposo que bà sicament volia que la deixèssin en pau, fer la seva vida etc... i aixà va començar a treballar a La Caixa com un grapat de gent d’aquest paÃs.
Després va venir l’amor. El triat va ser un atleta – no està per romanços la princesa, sembla que vol anar ben servida -, que, a més, jugava al Barça i no només era basc, sinó que era fill d’un militant del PNB. Si a algú de la Zarzuela tot això no li va agradar, s’hi va haver de posar fulles perquè la princesa pensava seguir el seu camÃ.
Fins aquà la justificació de la meva simpatia envers la Cristina.
Ara bé, hi ha un moment que la temptació pica a la porta dels UndangarÃn i Borbó. Ells –que els dos són espavilats- o algú els hi proposa una manera de guanyar diners sense fer gairebé res més que signar. N’hi haurà prou amb el seu prestigi institucional – pertanyen a la famÃlia real – per a que les administracions i els particulars els hi omplin les butxaques mil i una vegades.
Per tal de fer això és munta una societat – Nóos – de la que la Cristina és sòcia. I això és bà sic i fonamental perquè la societat només té quatre socis i és evident que, dels quatre, la Cristina és el més rellevant. Molt bé.
Arribem les vaques magres a l’estat espanyol i de mica en mica les coses es trenquen a Nóos. Es comprova que sovint cobraven a canvi de res i això al codi penal se’n diu malversació de fons públics. Si, a més, hi ha implicades persones que pertanyen a la famÃlia reial, el codi penal parla de trà fic d’influències.
Però resulta que la constitució espanyola diu que el rei és inviolable i que tothom
creia que la seva famÃlia – biològica i polÃtica – també ho era, començant per la pròpia famÃlia reial. Els imputats de la plebs – els Torres – tenen una estratègia de defensa molt senzilla: pensen que si als aristòcrates no els poden condemnar, a ells tampoc, perquè ells i els aristòcrates feien el mateix. I, pel que s’ha anat veient fins ara, efectivament, els quatre socis sembla que feien el mateix: enriquir-se amb activitats presumtament delictives.
Que la Cristina estigui imputada, des d’un punt de vista estrÃctament jurÃdic, és lògic i normal. Imputada ni vol dir processada, ni vol dir culpable. Vol dir que hi ha uns fets presumptament delictius que s’investigaran i que també s’investigarà si ella hi està implicada. Tal com jo ho veig la interlocutòria del magistrat Castro era inevitable a no ser que es volés abocar a un gran escà ndol judicial: per què s’hauria de tractar diferent a persones que han fet el mateix i per què no s’hauria d’imputar a aquella persona que, des del punt de vista institucional, té el rang més important de totes? Això seria propi d’una república bananera.
Però vet aquà que el ministeri fiscal – un ministeri fiscal que per a un client meu ha demanat presó provisional per haver robat dos lloros – ha demostrat que, efectivament, és un ministeri fiscal d’una monarquia i ha fet el que mai ho he vist fer a cap fiscal: oposar-se a que la Cristina sigui investigada. Això dimana del ministre de justÃcia – quina vergonya, Gallardón!- i empalma amb el Consell d’Estat i exemplifiquen fins a quin punt vivim a un estat neo-franquista en el que els hereus de Franco ni tant sols poden ser investigats.
No trobo gens criticable que en Miquel Roca defensi professionalment la Cristina. Els advocats defensem els clients que ens paguen i aprenem molt rà pid a no tenir cà rrecs de consciència i a ser professionals. Opino, sincerament, que la majoria dels advocats que critiquen en Miquel Roca per haver acceptat el cas, l’haurien acceptat amb candeletes al seu buffet perquè és un cas que dóna prestigi.
Ja veurem el que resoldrà la Audiència de Palma sobre la imputació o no de la Cristina. Jo crec que si decideix no impular-la serà un gran escà ndol, cosa que no vol dir que després sigui procesada – que jo crec que ho ha de ser – o que sigui condenada penal o civilment ( això depén de les proves del judici ). Crec que si es barra el pas per a que la Cristina sigui jutjada la monarquia espanyola en resultarà més tocada que si no ho és. Fet i fet, tal com jo ho veig, el millor que li podria passar a la Cristina és que fos imputada, procesada i absolta penalment però condemnada civilment a pagar una indemnizació.
Si el rei estira més els fils, els trencarà . D’ell i només d’ell és la culpa d’haver-los tensat tant.
|
Contactes
Registra´t
