| |
A CAGAR A LA VIA¡¡¡¡
 divendres 29/mar/2013 - 01:54  1726  1
RESPOSTA DE L’ADMINISTRACIÓ A UN CONTRIBUENT:
“El seu lavabo és petit, fa cinc centímetres menys del que marca la normativa, per tant, s’haurà d’enderrocar i n’haurà de fer dos, a més no cal dir que hauràn d’estar adaptats”.
No voldria ser escatològic ni convertir en escatològica una trista anècdota que vaig tenir el privilegi d’auditar en primera persona l’altra dia.
Una tarda qualsevol d’un dia que ja s’acaba,(he fet un bon dinar, si senyor i amb bona companyia que aixi sempre entra millor). És hora de tornar a casa i ja em tens a la boca del llop, disposat a baixar les escales del metro per anar a l’estació del Clot, (nom ben trobat per cert, pq si n’hi diguessin l’estació de dalt, fliparia una mica).
En fi, com és de precepte a tota digestió una mica pesadota i que ha vingut acompanyada d’una bona sobretaula, m’en vaig ben mandrós a mirar els horaris, ja que nefast com sóc amb les coses cícliques, tinc tendencia a no recordar mai a quines hores passen els collons de trens.
I com que ja sóc dins i no en puc sortir a l’haver marcat el coi de bitllet, em veig resignat a matar la mitja horeta que em queda al bar.No se què ho fa, dec ser un nostàlgic, ja que sempre tinc la sensació que em sortirà en Manel o el seu fill a demanar què em ve de gust.
Potser per això tinc tendencia a anar al bar de dins les catacumbes i no quedar-me a qualsevol dels que hi ha a dalt a la mica de placeta i que em tocaria potser una mica de llum, bé, algun dia m’ho faré mirar, paraula. (Per qui no sigui contemporani, pot buscar l’estació d’enllaç, sèrie i llogarret entranyable de sota terra d’algun lloc de barna sense concretar a on passaven coses a cada moment).
Com que no voldria posar en boca de’n Manel, ( en Josep Mª Pou, per cert), el que vaig haver d’escoltar, vull deixar clar que parlo de la setmana passada sense anar més lluny i que a més dono fe (si és que m’en queda) que els fets són reals:
Mentre m’estava prenent una camamilla de moritz, va arribar una pobre dona esbufegant com una mala cosa, carregada de paquets, bosses i andròmines que va amuntegar sobre una petita taula que estava lliure i arrambada a la vidriera.
Sense pensar-s’ho, em va mirar i em va dir:
-Ai noi, m’hauries de fer un favor, encara no se com he arribat aquí però necessito anar al lavabo urgentment, em podes fer un cop d’ull a tot això?
Com que no em venia d’un moment i la vaig veure tant apurada, vaig treure el meu esperit galant i li vaig regalar un:
-I tant, no pateixi gens ni mica.
Mentres, va gosar aparèixer el cambrer, que tot sigui dit, te una tendencia natural a esquivar la feina i sembla que ho faci expressament, ja que la lògica, si mes no la meva, diu que si t’atreveixes a anar al bar de dins una estació sol ser perque no et deu faltar massa per la sortida del tren que has d’agafar.
Total que la senyora, quasi sense mirar-se’l ja que estava enfeinada intentant fer que s’aguantessin tots els paquets i bosses, li va etzibar:
-M’hauries de posar un cafetó ben carregat, em dius què et dec i em deixes la clau.
Moments de silenci.
El camber va posar cara de “ja hi tornem a ser…”, (quasibé s’endevinaria l’expressió: poca gent que ve aquí baix i encara m’han de dur problemes).
Va preparar el cafetó amb la parsimonia de qui te tots els gestos assajats, com si d’una obra de teatre es tractes, i el deixa sobre la barra, se la mira, i li diu:
-Un amb vint, senyora.
-I la clau? Va demanar ella, quasi mig plorosa veient que o se li escapava el tren o una altra cosa….
-La clau? Quina clau? …ell va respondre tot entonant veu de sorpresa, (el punyetero ja sabia de què anava, aquet dejà vú, l’havia tingut infinitat de vegades).
-Necessito anar al lavabo, que ja no puc més.
Les mirades entre ells van començar a agafar un caire de batalla èpica, fins que el cambrer va decidir explaiar-se:
Senyora, això és una estació de Renfe, aquí no hi ha lavabos, aquí ningú pot ni cagar ni pixar, pq s’embrutiria el bon nom de la companyia, en tot cas, si ho necessita, ho pot anar a fer a la via.
-I si vaig al metro? Va dir ja fins i tot sense esma d’entrar en polémica….
-Tampoc, (va respondre ell, i a més hi va afegir palla):
-En tot cas, pot sortir un cop pagat el cafetó, anar a qualsevol dels bars de dalt que sí en tenen de serveis públics, i quan torni a entrar, haurà de marcar un altra viatge al bitllet, ja que aixi ho diu la normativa.
La senyora ja no sabia com posar-s’hi, només em va fer una petita confessió:
-M’he passat tot el mati discutint amb un tècnic de l’ajuntament, el meu marit i jo estem sense feina, hem arreplegat els diners de l’atur i hem agafat un petit bar d’una gent que es jubilava. Avui ha vingut un jovenet ben plantat de l’ajuntament amb un totxo de llibre a sota el braç i un metre d’aquets que mesuren en làsser, (del telefon que duia ja no en parlo), i m’ha dit que allò era la “Normativa Municipal” i que tot el que no sortia allà era motiu de sanció o denegació del permis.
Resulta que no podem obrir el bar pq la porta del lavabo fa cinc centimetres menys del que marca la normativa i per tant s’ha de tirar a terra i a més s’ha de fer tot nou i adaptar-lo a un munt de normes.
Què faig? Hi torno i l’envio a cagar a la via???????
O agafo el bar sencer i el porto a una estació d’enllaç, on potser ningu li farà falta fer les necessitats pq ja te la via a prop???????
Està clar que les lleis i les normes no són igual per a tothom.
Xal.
|
Contactes
Registra´t
