Benvingut/da al meu bloc!

saltiro ha escrit 2 articles i te 8 comentaris. L'últim article ha estat fet el 11/10/07

perfil de'n(na) saltiro | àlbum de fotos de'n(na) saltiro

Tot passa

Monday, October 15th 2007, 7:30 AM

Hola saltiro, per sort o desgracia, en som molt els que hem o estem patin el mateix que tu. Pero, se que aixo de res o ben poc te pot servir, intenta mirar cap al davant e intenta gaudir de les petites coses que la vida i el dia a dia t'ofereix. Es un tram doloros el que ara estas passant mes ja veuras com amb el pass dels dies te aniras fent mes fort. Anims i endavant, i si mai vols parlar, ja saps on pots fer-ho. Un peto

EL DOLOR D'UNA DONA

Friday, October 12th 2007, 7:09 AM

Era la primera nit que passava sola, el meu marit quan vaig arrivar a casa amb les meves dues filles (3 i 6 anys) em va dir, que no volia compartir més la vida amb mi, que s'havia enamorat d'una altre i que a partir d'aquell moment hauria de continuar sola, perquè ell tampoc volia veure les seves filles. Volia començar una vida nova sense nosaltres-
Vaig plorar tota la nit.
El meu marit em maltractava, primer psicologicament, que potser és el que fa més mal i al final fisicament. Així que vaig pensar que era molt idiota si encara després de tot el que ens havia fet, plorava per la seva absencia.
Pero un maltractador sempre et fa crure que tu sola no vals res, que no serveixes per res i que sense ell no pots viure.
I així estava jo, plorant per com enfocar la vida que havia de continuar sola.
Vaig anar a casa dels meus pares, on vaig trobar tat d'amor de caliu i d'ajuda, que m'hi vaig quedar. La meva vida va continuar, però moltissim millor que amb ell.
Ah! m'oblidava de esplicar-vos que el dia següent ell va tornar i plorant em va demanar que volia tornar amb mi, que amb un dia ja s'havia adonat de l'error que havia comes.
Jo també m'havia adonat amb un dia, que la meva vida sense ell era molt millor.
El vaig fer marxar, de nou, ara ja no el volia. Va insistir infinitament, però per sort vaig saber prendre la decisió correcte i mantenir.la.
Ara és mort, va morir poc després d'un infart,i quan va morir encara despres de tants anys, no havia vist ni un sol cop les seves filles.
Segur que els remordiments no el van deixar ni un moment i aixó li va costar la vida.
Diu un refrany popular que "tots tenim el que ens mereixem".
A pesar de tot jo no l'odío, encara a vegades el trobo a faltar.
Com pot ser? no ho entenc però és així jo no se guardar rencunies ni planejar venjances. A les meves filles sempre els he dit que el seu pare les estimava moltissim, però que no ho sabia demostrar, que no lòdiessin, que de pare només tenian aquest i per sempre.
Ja veus saltiro, tots tenim experiencies doloroses, a tu cap et serveix, perquè has de viure el teu dolor i remuntar de mica en mica, que no és fàcil.
I sobre tot, no deixis mai d'anar a veure els teus fills i trucals i diguels-hi quan les estimer

He triat un troç d'escrit, que vaig

Thursday, October 11th 2007, 5:52 PM

Començo a escriure de nou aquesta petita i a la vegada gran historia. Un trosset de la meva vida, potser insignificant per els altres, inoblidable per a mi. Comença tot a partir de la meva separació, recordo aquell dia en que vaig deixar la meva casa i els essers que varen compartir tants d’anys amb mi, la meva dona i els meus dos fills. Ella ha decidit trencar la relació, i jo sense saber encaixar aquest dur cop, m’empleno de incomprensió i de rancúnia, sense voler entendre que al fi i al cap l’únic responsable d’aquella situació he set jo.
Com un gos abandonat em sento, vaig a viure a la casa de la meva mare, aquella casa plena de records del ahir, aquella casa que m’acull trista i freda. Es fosca nit, el meu equipatge es limita a la roba que he portat i a unes caixes que encara cinc mesos desprès continuo sense obrir.


PRIMERA NIT

Mai la oblidaré, era un home destrossat.. Vaig intentar posar la caldera de la calefacció en marxa,però no hi va haver maneres, la maleïda maquina es va negar a funcionar Un silenci aclaparador regnava a la casa, era com estar tancat en un taüt silenciós i fred. No vaig triar la meva antiga habitació, sense saber perquè vaig escollir la dels meus pares. Abans d’entrar-hi el meus ulls varen quedar clavats amb una fotografia del meu pare penjada a la paret. La seva mirada freda m’observava, era com si desprès de mort em recrimines el meu comportament, em vaig sentir avergonyit i les ganes de plorar varen humitejar els meus ulls. Una llàgrima va caure a terra mentre obria la porta, les meves mans cercaven d’interruptor sense èxit, no el trobaven. Un clic va precedir a l’encesa de les dues làmpades situades sobre les tauletes de nit. Les bombetes de les tulipes feien una claror molt minse, un claror quasi de penombra, una claror sense alegria propicia per aquella ocasió. Desprès de col•locar les camises i pantalons al armari amb prou delicadesa com perquè no s’arruguessin gaire, vaig baixar al menjador.Com teòricament no feria servir la taula del menjador per menjar, hi vaig col•locar l’ordinador amb els seus complements i tot seguit em vaig seure davant d’ell.
Aquest escrit recuperat del meu antic ordinador va ser el primer que vaig escriure aquell nou de marc del 2005.

Novembre

Octubre