|
Joc de finestres
dissabte 23/març/2013 - 12:25 1635 4
Vares arribar a destemps, ningú t’esperava i l’hivern encara aguantava amb els darrers freds.
Havies quedat despenjada de la resta i sense saber com, vares començar a tirar cap a nous hortizonts, a la recerca d’una escalfor que no trobaves o m’atreviria a dir trobaves a faltar. Potser encara tenies pres el record de la darrera primavera, quan possiblement em vares veure de lluny i vas pensar que per al proper any seria un bon lloc l’estar a prop de casa meva i sense saber com et vas trobar encarada direcció a on jo em trobava.
Reconec que ens haviem vist, de lluny, però per mi no hi havia distinció, sempre t’havia considerat inabastable i mai m’hagues pensat que arribarÃa un dia que ens podriem mirar de fit a fit, ironies del destÃ.
Recordo el dia que vas arribar, vas estar tot el dia fent volts, anant i vinguent, passaves per davant la meva finestra, miraves, però feies una piulada que la sentÃs tothom qui tingues una bona oïda. Francament, em va encuriosir però no hi vaig posar massa atenció, concentrat com estava amb el meu dia a dia i per altra banda, em seguia turmentant el record de com et veÃa d’inabastable.
I maldestre com sóc,de mena, amb intentar noves coneixences i més si són contranatura, vaig mirar cap a un altra costat.
Ja vinguda la foscor, recordó que et veÃa estintolada a la part més alta de fora casa, des d’on tenies una vista privilegiada del que jo estava fent, és a dir, em veies mirar com un ximple mussol (que el fet de ser nocturn no li permet anar a dormir) i per altra banda la llum que sortia de la meva finestra oberta, t’impedia que puguessis aclucar l’ull, mig per curiositat i mig per solitud.
D’una revolada et vas decidir a acostar-te a la meva finestra, i amb aquella suau veueta, sensual però ferma a l’hora, em vas deixar veure que volies estar a prop. He de reconèixer que em vaig quedar bocabadat i vaig tardar uns segons a reaccionar, però sense pensar en les consequències, vaig deixar oberta la finestra.
Em ve al cap els primers instants, ens veiem tant diferents que no sabiem com actuar, una part de curiositat i una part més morbosa de intuïr què podrÃa passar. Com a humà se m’activarien els instints caçadors i carnivors ancestrals? O com a humà domesticat que sóc, em guanyarien les formes I els estereotips? I a tu? Com a espècie esquerpa i voladora per naturalesa, tindries la suficient sang freda per esperar a veure quina reacció jo tindria?
Em va meravellar que si, et vas quedar, de cop i volta vam saber trobar un punt d’equilibri que feia possible la convivencia l’un a prop de l’altra, només espatllada pel dia a dia que ens tocava viure. Ara mateix em ve al cap quan de cop marxaves d’una revolada per anar a buscar quelcom per adequar la teva llar o bé per cercar una mica d’aliment, hi anaves depressa, com si ja ho tinguessis tot ullat i sabessis on era cada cosa que necessitaves i aixà poder tornar aviat i amb una gran cantarella sempre a punt.
Mentre els dies anaven passant, cada dia més llargs, el fred ja era quasi inexistent i de mica en mica, anaven arribant més espècies migratòries i feien que ja no estiguessim tant sols, reconec que em venien ganes d’agafar-te amb les dues mans, per protegir-te i alhora per sentir-te meva, però de cop em venia el meu seny i em seguia rebotant pel cap aquesta sensació d’anar contra natura i he de reconèixer que podÃa més que els meus instints primaris.
Ara, vist de lluny, crec que vaig fer be, et segueixo veient de lluny, mentre vas revolant per sobre el meu cap, piluant de tant en tant amb aquesta veueta tendre però aponentada i suau que encara em fa remoure un munt de sensacions viscudes i hores delicioses.
Possiblement si t’hagues agafat amb les mans, sense voler t’hauria privat de la llibertat que necessites, i ja se sap que contra la natura, els humans, poca cosa hi podem fer.
Gent, només us puc dir que si alguna oreneta fa niu a la vostra sota-teulada, deixeu-la fer i que el destà decideixi¡¡¡¡¡¡¡
Xal.
(Basat en fets ireeals i orenetes inventades, que la primavera faci el seu curs).
|