| |
L’ÈXIT DE PEPONE GRILLO.
 dilluns 11/mar/2013 - 08:37  458  0
L’èxit de Pepone Grillo es veia venir. I jo n’estic content. Si algú pot salvar Europa és Itàlia, com sempre. Venim del dret romà, venim de la llengua llatina, venim de l’exèrcit romà i les seves violacions. Som uns fills, més o menys legítims, seus.
Diuen els seus adversaris que el moviment del Grill és un moviment antipolític. I això és fals. És un moviment profundament polític. Més polític que polític ho pugui ser el polític de qualsevol partit tradicional. I això és això és així per raons bàsicament etimològiques, perquè polític ve de polis, que vol dir ciutat o poble i no de “pars”, que ja es veu que vol dir “part” i, efectivament, “partidista”.
No sé si el senyor Grill ho farà bé o malament. Això és una incògnita. Però hi ha una cosa que és evident. Els que hi ha hagut fins ara ho han fet fatal. I dos: jo prefereixo el Grill al Berlusconi. I també prefereixo el Grill als que hi havia abans i que encara són els que remenen la cua a casa nostra – nosaltres nem endarrerits, tot i que pensem que, al ser una polis de disseny som els més avançats del planeta – i que eren els comunistes, els socialistes i la democràcia-cristiana. A aquests, com deia ma ma mare, parlant d’altres coses, se’ls ha passat l’arròs.
Qui menysprea en Grill per què és un còmic no té ni punyetera idea del que és democràcia. La democràcia consisteix en el govern del poble i, dins del poble, hi ha tots els oficis. Des de la senyora de la vida fins l’idiota del rei. I al llarg de la història hi hagut còmics que no ho han fet malament, com per exemple Ronald Reagan, que fou molt millor polític que no pas còmic, per cert.
Però els polítics professionals, els de la repugnant i decadent partitocràcia, ens volen convèncer de que són indispensables. En realitat el que passa és just el contrari: que la partitocràcia és indispensable per a ells, que sense partitocràcia la feia seria d’ells per trobar una feina digna i per a guanyar la meitat, un terç o una quarta part del que guanyen. Justament això és el mal endèmic i el càncer actual del sistema: la gent dels partits tradiconals pensen més en la seva supervivència econòmica, que en el benestar del poble.
O sigui que el primer pas per a regenerar la democràcia hauria de ser que ningú pogués viure d’un sou polític més de 4 anys. I l’altre que les oposicions a funcionari només servísin per fer-se una feina a l’administració però mai amb una feina indefinida. Això dependria de la qualitat de la feina del funcionari – productivitat – i de les necessitats de cada moment – per què he de pagar 10 funcionaris si només en necessito 3 i en puc pagar 2?-.
A les primeries del segle passat Mussolini va ser un dels capdavanters en la lluita contra el sistema democràcitc ( Lenin va ser l’altre ). Els italians, els russos i els alemanys van caure en la trampa sense adonar-se que menys democràcia, finalment, vol dir més ineficiència, més injustícia, més nepotisme, més corrupció.
Ara s’ha emprès, però, el camí contrari. El camí de retornar al poble la democràcia. El camí de la democràcia directa facilitada per internet. Ja deien els clàssics –Aristòtil- que això ens pot fer caure en la demagògia. És cert. Però, una: ara estem instal.lats en la demagògia permanentment. I dos: si el poble ha de pagar els plats trencats, que sigui el poble qui decideixi. Ja n’anirà aprenent i tard o d’hora mirarà de no equivocar-se!
I pleguem recordant l’avi Horaci: “Amoto quaeramus seria ludo”, perquè, si la comèdia és infinita, la comèdia a la política no ho és
|
Contactes
Registra´t
