doncs: he pensat; penso (en) el meu pensament. Sembla prou senzill, i no ho és gens. ; en la reflexió cal jutja el propi pensament, és a dir, la resposta del cervell a un impuls condicionat pels sentiments, pels instints, per la nostra condició d'éssers socials per als quals ja ha estat dictada una norma o altra. Per tant: no hi ha reflexió si no és crítica. Manuel de Pedrolo. diari 1987. pàg. 284
Diria que és inevitable separar el pensament del sentiment o l’emoció, i ser totalment objectiu o crític; tot i que seria fantàstic.
Se m’acut un exemple…
M’imagino que em trobo algú que fa temps que no veig i em diu que m’he engreixat. Reacció: m’emprenyo.
Per molt objectiva que intenti ser davant d’aquesta reflexió externa, podria arribar a pensar objectivament i tan sols posar-ho en dubte. Però jo, en l’únic que penso, és en que aquell dia he fet una mala tria amb la roba. I quan arribo a casa llenço aquella brusa.
Ojvectivitat: zero. Emoció: 100%.