| |
La noia soldat bosniana
 diumenge 17/febrer/2013 - 04:53  2163  0
Sempre recordaré la seva imatge. Estava a la parada del autobús tota sola. Anava vestida amb el tratje de camuflatge dels soldats. Però el que em va impactar va ser veure-la allà tan ben plantada, amb tota la indumentària de soldat excepte les seves sabates. Unes sabatetes de tacó molt altes, vermelles que li feien lluir les cames. I, per acabar-ho d’adobar, ajudada d’un mirallet s’estava posant color al llavis. Un vermell de passió...
Per a qui s’estava arreglant tant? Anava a veure el seu marit, el seu xicot? Tenia uns trenta anys. Era tan maca que semblava sortida d’una pel•lícula americana. Vaig maleir no portar la càmera a sobre i retratar aquella imatge que mai més podria trobar enlloc.
Era l’estiu de 1995 en plena de guerra. Estava a Tuzla, una ciutat “alliberada” però sobre la que queien bombes de tant en quant. Dos d’elles van caure un diumenge i vaig sentir la tremolor des de l’Studenski Dom, la zona residencial pels estudiants, on estàvem allotjats els catalans i catalanes que aviem anat per ajudar en unes “brigades de treball”. L’obús va caure primer i després van sonar les alarmes. Tot anava una mica així. Vaig anar amb dos altres companys i resseguint la línea de la metralla en el terra, vaig aconseguir agafar un parell de trossos del ferro fos enterrats a poca profunditat. Em van explicar que la metralla, quan explota la bomba, fa miques i fon el ferro i el material es converteix en un projectil que travessa tot el que troba, només s’atura davant els ossos importants.
Dos dies abans precisament la nostra brigada, que es deia brigada “No passaran”, vam fer un homenatge a la plaça on poques setmanes abans van morir 71 joves per una bomba. La sensació de que podíem patir atacs com aquells en aquells dies feia estralls en l’esperit de la brigada. Durant el viatge d’anada ja vam tenir un ensurt major quan, travessant territori perillós durant la nit, vam sentit unes quantes ràfegues d’a metralladora i vam tenir que accelerar el camió i furgonetes que portàvem el més que vam poder per un camí de muntanya on ens podíem haver estimbat.
La majoria era gent jove, excepte tres persones que passàvem una mica dels quaranta. L’excitació per la possibilitat de la mort, produïa una promiscuïtat sexual inesperada. El compartir experiències, cançons, balls, històries entre joves bosnianes i bosnians i catalanes i catalans donava una atmosfera de germanor que de vegades acabava a la casa dels bosnians. Però el més general eren les parelles que es formaven dins el grup de brigadistes.
Jo estava casat i tenia dos fills. I era responsable de la brigada. Sabia que no em podia permetre els impulsos del cor que tenien i seguien els més joves. Però l’atmosfera de guerra, de no saber què podia passar en un moment donat, la dolçor i agraïment de la gent per que estàvem allí per ajudar-los, també m’envaí. Vaig anar de visita a cas d’uns bosnians, i allí vaig conèixer una dona de trenta i tants. Tenia les faccions de la cara molt dures, amb una cicatriu a una galta. Però somreia i fins i tot reia molt de tant en quant. Però la seva història era dramàtica. Tenia una filla petita d’uns sis anys, crec. Ella era soldat d’elit. Formava part d’un cos espacial que vestia de negre, s’amagaven darrere les posicions dels txètnics (feixistes serbis que acompanyaven les tropes “regulars” i violaven, assassinaven i robaven tothom, a sang i foc). Doncs bé ella s’havia amagat durant dies darrera de la línia enemiga. Esperava a la nit i llavors sortia per assassinar sense fer soroll a algun serbi. N’havia matat molts. Però no volia parlar de la seva filla, i la seva mirada, de cop, es posava trista i semblava que es perdia en un món que només ella veia...
Bevia bastant la Rakja, un excel•lent aiguardentí local fet de prunes. Em va semblar que em volia demanar que estes amb ella. Vaig pensar que la noia estava embogida, qui sap si l’haurien violada. O a la seva filla. I la imaginava tallant el coll d’un home en mig de la foscor de la nit. Tot i així vaig sentir en aquells moments un desitgi d’estrènyer-la en els meus braços, de dir-li coses dolces a cau d’orella, de dir-li que la guerra s’acabaria i que els seu país, ella i la seva filla sortirien endavant i oblidarien tot aquell malson.
Però el meu anglès i el seu eren molt precaris. No podíem gairebé enllaçar una frase seguida. Només ens podíem mirar, dir algunes paraules inconnexes i esperar que l’altre les interpretés en el bon sentit. Aquella nit, després d’escoltar la historia terrible d’aquella dona dels llavis d’un amic Gay seu, vaig pensar fins i tot que el meu lloc era allà, ajudant els bosnians i bosnianes, ajudant a néixer un nou país.
Però no ho vaig fer. Vaig tornar de Bòsnia amb molts records i molt sacsejat. Des de llavors he mantingut contacte i tinc amics bosnians i dels Balcans. I, de tant en tant, em ve a la memòria aquella foto que no vaig fer, la foto d’aquella bonica noia soldat bosniana. Encara queda tant per fer en aquesta meravellosa i complexa regió mediterrània....
XaviNet
|
Contactes
Registra´t
