| |
Desgavell cel·lular
 dilluns 21/gener/2013 - 11:29  1665  6
o
Enamorament o Menopausa?
Avui he anat a cal metge, pertorbada. Quan m'ha tocat el torn, agafant forces i en un esforç per ser prou clara, li he exposat decidida:
Sí miri... jo venia perquè voldria parlar als de l'equip mèdic d'una sensació molt curiosa que ronda per ca meu, a veure què en pensa el senyor metge, i per preguntar-los si algun dia pensen que podrien trobar-hi una solució.
Perquè és una sensació curiosa... saben? però també és, no queda bé dir-ho però ho confesso, d'allò més molesta... per dir-ho en fi. I parlo d'una sensació estranya que m'envaeix, m'envolta i m'aclapara els darrers dies, però que no vull... no vull que ho faci. És una sensació que m'han dit s'assembla a un inici de... -que no sé, eh-, qui ho havia de dir! I que per això en diuen "pre...", un diagnòstic difícil d'emetre i confirmar, certament. Vostès diran, eh? però, jo sí els puc dir sens dubte que és una fase d'allò més patètica, ridícula i tonta del cul. Per acabar-ho d'adobar, a més, aquesta és de les que es passeja per les zones més viscerals, imprevisibles, tèrboles i terribles... just tot allò que ara mateix tant detesto, sobretot, en mi.
És un estat, aquest estat estrany, que ningú sap definir i que jo penso que simplement no es pot perquè no n'hi ha cap d'igual, i tothom s'equivocaria perquè la definició no encaixaria en cap cas, excepte en un, el seu.
És aquest estat en què... estiguis o no estiguis, no estàs. I on "TOT", fins i tot allò més urgent, queda en segon terme.
És l'estat que fins i tot et fa sentir, físicament, que totes les cèl·lules del teu cos estan en dansa: inquietes, nervioses, impacients i angoixades com elles soles sense saber on parar a trobar pau, com si no sabessin a quin bar aturar-se per poder començar a emborratxar-se per fi. I així, tot buscant desconcertades, esporuguides, en mil i una direccions diferents, van amunt i avall, cap a un costat, a l'altre, una mica més amunt, més avall, fent tentines, en diagonal, a peu coix, ara una tombarella... ara un salt... i tot una pila d'altres moviments indescriptibles, cosa que evidentment, i inevitablement, et produeix una sensació d'incomoditat extrema insuportable. In-su-por-ta-ble. Fins que ja no pots més, és clar, i, de nervis, els claves un moc i t'hi emprenyes. Què carai!
--Aneu a cagar, papallones, amb les vostres cursileries! Aneu a cagar, pardalets, amb els vostres contes de fades i els vostres estúpids arguments!! Cagadubtes! I ves a cagar, puta ment! amb les teves putes pors i els teus putus paranypensaments! Aneu a cagar tots (és dir, jo) amb els vostres jocs!! Que em descentreu... de mi. I no vull.
Ehem (i, sorpresa de veure'm en aquest estat d'irritació cap a mi mateixa, m'aclareixo la gola, abaixo el to i, tot adoptant una postura més empàtica i assertiva, els dic) ehem. Ei... Que jo us vull en pau, dins meu. Us vull tranquil·les, tan com jo vull estar-ne. Us vull confiant... amb mi, totes juntes. Confiant en que estarem bé, que vindran tot de coses bones, siguin com siguin, i que no hem de patir. Us vull connectades directament a la pau i a l'amor que us tinc. I, sisplau, que els meus pensaments de pardaleta malaltissa no us afectin. No tingueu por. Seguiu amb mi, jo tindré cura de vosaltres. Però sapigueu que jo també us necessito... Que necessito que m'ajudeu... necessito sentir que totes les parts de mi, totes vosaltres, esteu del meu costat. Necessito sentir que fem un gran equip i que, totes, i jo entre vosaltres, m'ajudareu a empènyer cap a la mateixa direcció, que serà la millor, en el moment adient. I, mentrestant, si us plau, necessito que estigueu ben quietetes... perquè em cal molt poder escoltar ben bé què s'hi cou aquí dins... per poder-ho saber, acceptar i, finalment, decidir la direcció correcta que he de prendre sense fer gaire més el ridícul.
Així que assumeixo la meva part i me'n vaig a cagar, amb vosaltres, amb els nostres jocs... i torno, també amb vosaltres, a ajudar-me amb la pau de mi mateixa, a mi mateixa. Perquè vosaltres sou, petites parts, totes i cada una de les cèl·lules del cos, el sintonitzador i l'antena, la manera com els humans ens podem connectar amb nosaltres mateixos, amb la nostra informació més vital, amb l'Univers... Mireu si en sou, d'importants! No tingueu por... confieu en mi...
I si no hi ha silenci i quietud... no em puc sentir... jo. Ens farem aquest favor, oi? Gràcies.
Aleshores ha arribat una gran quietud i s'ha fet un silenci intens, profund i llarg. Prou intens, profund i llarg com per a poder-me escoltar a fons tot el meu ésser. I sí, allà estava... tranquil... en pau... content de veure'm, de saber-me en i amb ell. Però amb una cara de foteta... que recordaré tota la vida! Se li ha quedat posada de passar-se tota l'estona rient de valent de la meva pròpia ombra en veure'm pronunciar aquell discurs, tan desesperat com convincent, dirigit a les meves parts més petites.
I també està satisfet... se li veu... perquè, sigui com sigui... i pesi a qui li pesi, el numeret, entès com a expressió expressiva de l'ésser, ha funcionat.
I bé... tot està bé.
Ara, tot ha quedat en calma.
Jo, la veritat, he quedat ben tranquil·la... com nova! (de moment, és clar)
Però l'equip mèdic i el senyor metge, davant d'aquell diàleg interior, s'han quedat tan bocabadats que no m'han sabut dir si hi hauria millora. Això sí: de solució, ja m'han dit que ni parlar-ne. Que això és congènit i, pel que sembla, crònic. Ai caram!
:S
|
Contactes
Registra´t
