| |
QUIN FEMER!
 dissabte 19/gener/2013 - 07:34  466  2
Fa uns anys vaig escriure un article en el que venia a dir que si un govern era eficaç es podia tolerar que fos una mica corrupte que, al cab i a la fi, la corrupció era immanent a la corrupció humana i que mai no aconseguirÃem que la humanitat i, per tant, els polÃtics, deixessin de ser corruptes del tot.
Continuo pensant el mateix però, a l’hora, la realitat m’ha tret la vena dels ulls. Aquest govern molt eficaç en la gestió dels problemes dels ciutadans i una mica corrupte no existeix i, en canvi, el que tenim són governs corruptes o molt corruptes i a l’hora ineficaços a l’hora de resoldre els problemes dels ciutadans, que cada vegada són més greus.
Quan es parla de la corrupció als mitjans de comunicació se sol dir que la majoria dels polÃtics són honestos, que ho són el 95% i que només el 5% són corruptes. Es a dir, ens volen vendre que passa si fa no fa com amb la societat en general: la majoria som ciutadans més o menys bons i responsables i només hi ha una minoria de delinqüents.
Però a mi aquest anà lisi ja no em convenç perquè és massa simplista i perquè en el fons és fals. Per veure-ho clar només cal veure els darrers casos de corrupció que afecten a Unió, a Convergència i al PP ( del PSC podem recordar el cas FILESA i del PSOE el cas Juan Guerra ). En els tres casos estem parlant d’un finançament il•legal del partit, que no només afecta personalment al tresorer o responsable de les finances, sinó que afecta estructuralment a tot el partit. I si no a tot el partit, si a tots aquells que ocupen cà rrecs rellevants, evidentment l’executiva i tots els consellers nacionals ( els representants dels militants entre congressos ).
Una vegada un dirigent polÃtic em va dir que era molt més immoral que un polÃtic possés ma al calaix per robar diners per a ell, que no pas que els robés per tal de fer-los arribar al partit per finançar-se. En un cas era una acció de pur egoisme, mentre que en el segon era quelcom en el fons altruista: no es robava per a un mateix.
Vist des de la perspectiva d’ara, però, penso que robar pel partit és infinitament més greu que robar per a un mateix. Perquè si bé el robatori en els dos casos menysté les necessitats econòmics i és un frau a la confiança que els ciutadans han dipositat en ells, en el cas que es robi pel partit aquest robatori també serveix per tal de podrir el partit moralment, per corrompre els seus valors i, en definitiva, per a transformar una eina de democrà cia en una eina d’immoralitat i delinqüència permanent.
Ningú no donaria a administrar els seus diners, ni deixaria de legislessis i governessin, ni deixaria que administressin els jutges, una colla organitzada de lladres. Però escoltant els mitjans de comunicació – que sorprèn que siguin tant independents – i llegint algunes resolucions judicials – que sorprèn que siguin tant independents – sembla que habitem en aquest femer.
I la meva sensació és que o la ciutadania reacciona i evolucionem cap a una democrà cia directa o que d’aquà no res el populisme se’ns menjarà .
|
Contactes
Registra´t
