Creia que allò no havia estat més que el començament d'una lenta agonia. Agonia irreversible guanyada conscientment a cops de plaer, fugues d'adrenalina i litres testosterona ... a parts iguals. Però no estava morint, ja estava mort.
Fins aquí, fins avui, m'ha arrossegat la inèrcia de l'emoció viscuda, del sentiment.
Potser va ser per suïcidi o per la pràctica d'un esport de risc o per una malaltia venèria . O per alguna altra cosa. Però va ser una mort d'èxit envoltada d'autoconfiança i admiració.
I no vull dols ni plors, no vull esqueles ni cerimònies . Només el record dels que em van compartir ... o potser no cal.
No deixo gran cosa però m'emporto les ganes de tornar a néixer per viure't i morir de tu ... un altre cop.
M'ha semblat genial l'article, i no menys genials els comentaris..., podeu fer festa amb ballaruca o no, potser fins i tot m'afegeixi, però sempre ressuscitar serà una joia sigui com sigui i esquivant tota agonia...
Salut.