| |
Són aquí, entre nosaltres...
 dilluns 30/juny/2008 - 10:48  512  2
Avui no tenia ganes de fer res i quan no tinc ganes de fer res sempre acabo a un bar davant una cervesa, no sé com ho faig. Al meu costat, a la barra, hi havia un home que semblava normal, però que en realitat era un extraterrestre.
—Hola, vinc d’un planeta llunyà —em va dir com qui no vol la cosa—. Però no ho diguis a ningú, eh?
—Pots estar tranquil, sóc molt discret —vaig respondre jo—. Com a molt ho escriuré al meu bloc.
—T’ho dic a tu com un secret perquè fas cara de bona persona.
—Sí, sempre m’ho diuen que faig cara de bona persona. Sobretot les dones i en passat: “Tanta cara de bona persona com feies...”
—Ja ho sé que no et pots refiar de les aparences. Jo mateix, en realitat faig tres metres d’alçada, sóc de color lila i tinc quatre braços, però he adoptat la vostra horrible aparença per tal de passar desapercebut mentre us estudio.
—Ahà... I digues, què et sembla el nostre planeta de moment?
—Força correcte... Però això de vostre... De fet, els hi haig de dir als col·legues del meu planeta si ens el quedem o no, tu què m’aconselles?
—Home, o... marcianitu, més ben dit, jo francament de per aquí em quedaria abans Venus, que és molt més bonic, a banda que té un nom molt sexy... No n’heu vist cap foto?
—Venus actualment està subarrendat a una altra civilització. En canvi la Terra està lliure.
—Bé... lliure..., lliure... Hi som els humans, les plantes, els animals, i entre ells, els gats que són l’espècie més interessant que hi ha per aquí...
—Però no teniu cap paper que demostri els vostres drets respecte el planeta, ni vosaltres, ni els gats.
—Això no... Sobretot els gats sempre van sense papers pel món, per això em cauen bé, entre moltes d’altres raons.
—Estic a punt de fer un informe favorable per tal de quedar-nos el planeta aquest. Sembleu molt alegres i festius... Alguna cosa deu tenir aquest planeta perquè esteu tan contents...
—Eh? Ah, clar, ja sé de què parles... Però això és circumstancial, estan contents perquè Espanya ha guanyat l’Eurocopa.
—Què és una Espanya i què és una Eurocopa?
—Espanya és una selecció que no guanyava una Eurocopa des del 64 i una Eurocopa és una copa que es guanya en un torneig de futbol que Espanya no guanyava des del 64.
—I què és el futbol?
—El futbol és el centre de la vida de la majoria dels espanyols, per això estan tan contents.
—Tu no estàs content?
—No, jo sóc català. I, a més, intento, sense gaire èxit, val a dir, donada la pressió ambiental, que la meva vida no giri al voltant d’una pilota i onze homes en calçotets, sobretot, en circumstàncies com aquesta, ehem...
—Català? Què és un català?
—Un català, ara mateix es podria definir com algú que no està content. Fins i tot, que està emprenyat... El català emprenyat... Com jo... Però som pocs, no hi pateixis gaire...
—No ho acabo d’entendre tot plegat...
—Mira, si ens colonitzeu els del vostre planeta, pels catalans gairebé que millor, perquè portem tres-cents anys colonitzats pels espanyols i, tot i que només guanyen eurocopes cada quaranta anys llargs, la vida se’ns fa dura sovint...
—Els espanyols són com una mena d’extraterrestres, vols dir?
—No, els catalans que pensen com jo són els extraterrestres... Jo de vosaltres vindria cap aquí... A Catalunya, com a mínim, no tindríeu cap problema... Ens podríeu imposar la vostra llengua, la vostra cultura, les vostres lleis i prohibir-nos crear les nostres pròpies seleccions esportives que aquí molts encara sortirien al carrer a celebrar-ho, si guanyàveu res... Nosaltres, som així... És més, d’aquí no-res, si ens colonitzéssiu, molts catalans pensarien que són extraterrestres de tota la vida, sense cap problema...
I vam estar una bona estona més xerrant i prenent cervesa, però a l’extraterrestre el notava cada cop més confós. Al final es veu que se li van acabar de creuar els cables, i va exclamar:
—Prou! No entenc res! No entenc res! Mira que sou rars, a la Terra! Sobretot els catalans aquests! Ja us el podeu ben quedar aquest planeta, encara que no tingueu papers! Fins mai!
I es va fer fonedís en un instant, deixant darrera seu una mena de fum lila, molt coquetó, per cert. El pitjor del cas és que li vaig haver de pagar les cerveses a ell també.
—¿No era tu amigo? —em va dir el cambrer.
—Sí, de tota la vida. Anàvem junts a l’escola...
Què podia fer? Li havia promès discreció... De seguida va entrar al bar una simpàtica colla cantant: “Campeones, campeones...”, i vaig decidir que ja era hora de tornar cap a casa, on ara escric això. I espero sincerament que la propera vegada que entri a un bar no hagi de tornar a salvar la humanitat d’una invasió extraterrestre, que, francament, no estic d’humor per aquestes coses.
|
Contactes
Registra´t
