| |
EL QUE ENCARA ENS DEU EN RAIMON
 dijous 10/gener/2013 - 08:33  584  2
Vaig a veure l’exposició dedicada a Raimon al Museu d’Art de Santa Mònica i m’emociono. Raimon és part de la meva vida, una part important. Des del primer disc que vaig tenir d’ell allà pels anys 80 (“Amanda”), Raimon m’ha acompanyat sempre.
I és curiós perquè la primera vegada que el vaig sentir em va desagradar molt. Allò no tenia res a veure amb els discos que estaven de moda a l’època, ni jo estava acostumat a sentir cantar en català i encara menys a que algú ho fes amb l’accent de València.
Com va penetrar Raimon dins meu? Ho ignoro. Aquelles cançons que havien començat sent rebutjades, van fer niu en mi. Ara jo diria que em sé de memòria la gran majoria de les cançons raimonianes i que les podria cantar a un recital si ell es quedés afònic.
Hi ha una cosa que està clara: m’agraden molt les cançons d’en Raimon. I m’agraden per elles mateixes, és a dir, més enllà de que estiguin cantades en català i més enllà de la ideologia del cantautor, que no coincideix amb la meva. No puc dir que m’agraden més enllà de la lletra de les cançons, perquè les lletres les trobo sovint rodones, sensacionals, autèntiques obres d’art. Però no només són les lletres, també és el ritme, la manera de cantar, la música.
He volgut esbrinar si Raimon és un bon cantant i un bon músic i no n’he tret l’aigua clara. Un gran afeccionat a l’òpera em va dir que Raimon és un gran rapsode. Un professor de música em va dir que la seva música és massa simple. Un crític musical em va dir que el talent musical de Raimon és més que notable i que la simplicitat no està renyida amb la genialitat sinó tot el contrari. No ho sé. Jo només sé que les cançons de Raimón són el fil musical de la meva vida, que l’anava a veure d’adolescent i el continuo anant a veure ara i que no hi ha setmana que no l’escolti.
He dit abans que no comparteixo la ideologia de Raimon que crec que està força més a l’esquerra que la meva, també penso que jo sóc més catalanista que ell, que es limita a ser català en un àmbit geogràfic i professional en que és molt difícil ser-ho. Potser m’atrau el seu caràcter auster, les seves poques estridències, el seu classicisme seriós i lleugerament irònic, el seu caràcter, la seva força, la seva simplicitat, la seva claredat, la seva coherència. I aquí em refereixo al seu art, no al seu compromís cívic abans i després de la dictadura. Perquè per a mi Raimon és un gran artista.
O millor dit, jo diria que és la fusió d’un gran poeta, d’un intèrpret excel•lent i d’un compositor de cançons artesà, molt professional i molt lúcid.
Fet i fet només li retrec a Raimon dues coses: que no hagi musicat cap poema d’Estellés, que és l’Auziàs Marc contemporani i que, d’Auziàs Marc, no hagi musicat el poema que comença “Lleixant a part l’estil dels trobadors...” que pel meu gust és el poema d’amor més bell que s’ha escrit mai en llengua catalana.
En Raimon viu al meu barri i m’he creuat moltíssimes vegades amb ell pel carrer. Mai no m’he atrevit a saludar-lo, ni a donar-li les gràcies per tot el que m’ha donat. Un dia, en un recital que va fer fa anys a la parròquia de Sant Agustí, la meva filla gran li va donar una rosa. Per a mi fou un dels moments més emotius de la meva vida.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
