Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan van trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. Però no: el noi em va dir que s’havia equivocat de pis i em va demanar que li tornés la flor.
L'estimo i l'admiro com a un etern mestre, a aquest paio d'en Calders... Si. Tot passa com si res, tot és fins i tot compreniblement una mica fora de lloc i alhora extremament raonable, i, lo millor, mai sabem com continuarà, si no és que ja coneixem la històrica quasi quasi de memòria...