| |
Jo tenia un garrofer...
 dimecres 2/gener/2013 - 10:36  1433  6
Suposo que a tothom li agrada, de tant en tant, evocar alguns moments únics de la infantesa. Però no qualssevol no... aquells! Els que convertien la nostra infància en una cosa única, especial i on cada dia vivíem una gran aventura digne de fer-ne pel•lícules.
Quan era petit, a prop de casa hi havia un parc, i a prop del parc hi havia un bosquet de garrofers. Vistos de lluny, o alhora, tots els garrofers semblaven iguals. Les seves branques, les seves fulles, els seus troncs entortolligats... però no ho eren. N’hi havia un d’especial. Era el “meu” garrofer. Tot i que amb el temps es va convertir en el “nostre” garrofer, jo sabia que en el fons, era només meu. En arribar a una edat determinada, on ja no em tocava reconèixer-me en el “jo” perquè tot havia de ser per obligació i per educació un ”nosaltres”(tot i que aquest “nosaltres” no fos més que una suma de “jos”), cedia l’espai i la propietat del garrofer als amics, però jo sabia i els amics sabien, que aquell era el meu garrofer.
Era especial per diferents motius. Era un xic més gran que la resta, però només se sabia des del capdamunt, ja que des del terra semblaven tots iguals. Però el que el feia diferent sobretot era una branca gruixuda i aspra, que es retorçava capriciosament en forma de seient molt còmode (avui se’n diria ergonòmic, però a mitjans dels 80 en dèiem “còmodo”), que ens permetia convertir aquell garrofer en qualsevol cosa: Recordo que va ser un helicòpter de guerra, un caça de combat, el “Halcón Milenario”, la moto de la sèrie “El Halcón Callejero”. Va ser el Kidd, el Mazinger (un cop va ser la Afrodita, però no ho digueu a ningú...), el Jolly Jumper mentre jo era Lucky Luke, un dinosaure a llom del qual cavalcava. Va ser un seient, un tron, una sella, una cova, una cabana, un congrés i un dels meus llocs predilectes quan feia les primeres campanes de l’institut. Crec que va ser tot el que la meva ment va ser capaç d’imaginar. Tenia un parell de branques al costat de la principal que dibuixaven dos petits seients (més incòmodes, això sí...) per que hi seguessin els co-pilots, els rivals, els Chewbaccas... Només de pujar a aquell arbre, la tarda es transformava en una història increïble.
Hi vaig fer pujar també a les primeres noies amb qui quedava a soles amb l’esperança de poder-les fer novietes. Sempre els hi cedia el tron i jo em conformava amb un dels seients secundaris (aquí el "nosaltres" s'anava transformant en el "tu"). Era un lloc perfecte per fer confidències i, les nits d’estiu, cap a mitjanit, les fulles s’apartaven i deixaven veure desde el setial, de manera perfecta, la Lluna, per una escletxa que ni feta expressament s’adaptava tant a la forma i tamany del satèl•lit.
De més gran, en dies que estava tonto (o melancònic, diga-li com vulguis), també hi havia anat, sol, per donar voltes a les coses, o per deixar de donar-ne i netejar tota la merda de dintre amb les alegries de la infància. Potser és el lloc on he plorat més cops...
Ahir no tenia son, la nit de Cap d’Any s’havia allargat força i em vaig llevar entrada la tarda. No hi havia qui badallés a les 12 de la nit i com que encara estava vestit, vaig decidir fer un vol fins al garrofer.
Pel camí, mentre pujava en direcció a la muntanya, ja somreia recordant les mil històries viscudes en aquell garrofer geperut. Refrescava força més que les últimes setmanes, i a cada passa notava petites agulles que se’m clavaven per tot el cos, però no m’importava perquè estava il•lusionat amb tornar a veure el meu garrofer. Havia de girar la cantonada en un edifici nou i ja hi seria.
Finalment hi vaig arribar. El lloc era aquell, segur. Però el garrofer ja no hi és. Hi han encimentat tot un pati per fer-lo servir de parking d’un Carrefour Express, també acabat d’inaugurar. La terra costeruda i abonyegada on s’arrelava temps enrere, ara era plana, grisa, bruta i lletja.
Adéu somnis, records, amors, jocs, terra d’infantesa on foradar pantalons, embrutar genolleres i repelar genolls. El que el garrofer em duia, s’ho havia endut alguna excavadora sense escrúpols. El que els records em donaven de vida, s’ho havia empassat el ciment.
No acostumo a aferrar-me massa als records, sovint només fan nosa i entrabanquen. Però això m’ha fotut, maleït garrofer!, per què coi es va deixar arrencar?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
