sovint no sé
com són les paraules
que em guien
la ploma
crec en mi
dubto d’elles
crec en elles
dubto de mi
ja no dubto
i em ric d’elles
les distrec fent malabarismes
i algun cop no s'adonen
que sóc jo qui les escriu
mentre riallegen i esclafeixen el riure
quan em rellisquen de les mans
i s’esvaeixen com
bombolles
de sabó
per això no sé si les paraules
que em guien son bones
o si és millor escriure-les jo
no hi ha opció
Fènix;-)
----------
Desig d'agradar: Esglai daurat invisible totpresent que s''ns mostra, o no, i, sense avis, ens acarona sobre la pell nua per dir-nos timidament: pren-me, mentre ens envola amb ell ... i ens bressola en el delit dels records més foscos o més bells ... (Fenixopèdia: Desig)
existeix el desig d'agradar, primer, a nosaltres mateixos, després als altres, espontàneament, flueix sense "lluites". El desig, en el sentit més ample de la paraula, és un complex "mecanisme de comunicació".
Quim, però potser hi ha alguna coseta més ... no? Per què si no, et dóno tota la raó en què no cal fer-ho públic ! Tota "publicitat" amaga un desig. Potser fins i tot cada cop que obrim la boca (desitgem ser escoltats, ser entesos,etc.) o quan posem els peus a terra al matí .. ja desitgem "ser". Cosa que lligaria amb el comentari de la Vidaa: pura supervivència! O fins i tot amb el del Manre: desig d'entendre, o el del Callap: de participar .. Uix .. en tot cas .. bons desitjos !
potser el desig d'agradar existeix en el nostre inconscient, per pura supervivència.
I no crec que hagis de lluitar per no desitjar, ans al contrari.. el desig ens permet sobreviure, sempre que no generi frustració, és clar.
Una abraçada
Podria ser que a vegades les paraules es mostrin nues sense voler ni no voler agradar res ni ningú, simplement són i es mostren.
I no lluito en contra del desig de compartir, tot i que la lluita no és un mateix.
Perquè sé que amb la lluita la batalla és perduda.
El què queda doncs és jo en tota la seva essència i sense picades d'ullet.