En lloc de mesurar la nostra vida en el temps que no veiem, l’hem de mesurar en l’espai; en lloc de consultar el rellotge podem mirar el camí que hem fet. Aleshores tot adquireix un aspecte diferent.
L’única certesa és que el món existeix, però potser no tal com el percebem.
Seria perfecte mesurar la vida per l’espai. Però el factor temps és inevitable.
El temps com a envelliment, per exemple; tenim un temps determinat per tenir fills. O el temps en relació amb la llum solar també ens condiciona.
I com això, amb més aspectes.
El temps ens persegueix. O potser el perseguim nosaltres a ell?