De tant seure a la porta de la cabana esperant veure passar el cadàver de l'enemic, li han sortit arrels.
Hi ha qui el confon amb un arbre i algun gos incontinent ja li ha fet visita. Tanmateix, els ocells l'esquiven. Intueixen que a les seves branques s'hi coven obscurs desigs de venjança que no s'avenen amb el tòpic de la piuladissa.
Manté encara viva l'esperança del corb i ofereix un braç prou ufanós per si algun candidat a suïcida s'hi vol venir a gronxar al matí o a l'horabaixa, que són -diuen els entesos- les hores més agradoses per a afers de liquidació.
Sense voler-ho ell, el curs obstinat del Sol li arrenca una ombra on pot semblar que fa de bon jeure. Ara i adés s'hi asseu algun caminant i s'ha d'aplicar a foragitar-lo. Fa que senti la sang espessa i el present incert, mètode infal·lible. I ja el teniu que segueix el camí sense gosar girar-se enrera.
No sap, però, que l'enemic ja és mort de fa temps i que sense remei s'haurà d'acontentar amb esperar-se a si mateix.