| |
L'operació d'exaltació presidencialista de la figura de Mas,
 dilluns 26/novembre/2012 - 06:31  868  4
convertit de cop en un “estadista” d'alt nivell dotat d'una missió històrica: portar Catalunya a la “plenitut nacional”, fet i fet no haurà servit per reforçar a CiU, ja sigui perquè posats a votar a un partit que “garanteixi” una aposta independentista molts electors han optat per ERC, la gran triumfadora de la jornada amb els seus 496.292 vots (13,68%) i 21 diputats, ja sigui perquè, malgrat tots els esforços, CiU no ha aconseguit fer oblidar, davant una part important de l'electorat, que la veritable missió històrica de Mas és molt més prosaica: ser l'executor polític d'una immensa reorganització de la societat al servei del capital financer.
Per altra banda, la mobilització remarcable del vot espanyolista, expressat sobretot en l'ascens de Ciutadans que triplica els seus 3 anteriors escons i transforma els seus 106.154 vots (3,39%) de 2010 en 274.925 (7,58%), és una altra dada rellevant del 25-N. Això explica com el PP aconsegueix evitar perdre suports fruit de les retallades de Rajoy i augmentar els seus resultats, passant de 387.066 vots (12,3%) i 18 escons a 471.197 (13%) i 19 diputats.
La lògica de fons després de l'ascens del vot espanyolista està en el desenvolupament d'un moviment independentista desproveït de contingut social que obre les portes a la demagògia de Ciutadans i PP, i tot el seu entramat mediàtic, en un context on els sindicats, burocratitzats i institucionalitzats, i els partits tradicionals de l'esquerra, després de dècades d'acceptació del social-liberalisme, han perdut el vincle orgànic amb una classe treballadora cada vegada més desestructurada. No és evident, no obstant això, que més enllà d'un augment del suport electoral passiu, l'espanyolisme aconsegueixi generar una polarització social real als barris populars. L'amenaça latent està aquí, de totes maneres, la qual cosa planteja de forma clara el vell problema clàssic de vincular qüestió nacional i social.
En el seu conjunt, malgrat la debilitat de les forces oposades a l'austeritat i de la constatació que la construcció d'una alternativa amb possibilitat de ser majoritaria encara està lluny, els resultats electorals mostren com la crisi desgasta el sistema tradicional de partits. El segrest de la política per part del poder financer provoca un creixent buidatge i implosió dels mecanismes institucionals democràtics, tensiona el sistema polític i erosiona als pilars del bipartidisme. Els dos grans partits de la política catalana, CiU i PSC, sumen conjuntament el 45% dels vots, davant el 56,8% de 2010, el 58,3% de 2006, el 62,1% de 2003 i el 75% de 1999. Si a ells li afegim l'altre gran partit de la política espanyola, el PP, arribem al 58%, enfront del 69,1% de 2010, el 69,3% de 2006, el 74% de 2003 i el 84,5% de 1999. Una tendència clara…
Amb un Mas afeblit, una dinàmica sobiranista davant la qual fer marxa enrere s'entulla molt complicat per CiU i el rescat total de l'Estat espanyol en l'horitzó, tot apunta al fet que la nova legislatura no durarà quatre anys i que serà qualsevol cosa menys plàcida. Per a l'esquerra catalana una doble tasca apareix com a ineludible: l'exigència de la convocatòria del referèndum al més aviat possible, per fer d'ell un exercici de ruptura democràtica amb l'esquerdat règim nascut a 1978 i reprendre el pols de la indignació social davant els nous ajustos que arribaran. Aquest es el repte.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
