| |
A chantar m'er de so q"ieu no voldria de Beatriu de Dia
 divendres 9/novembre/2012 - 02:43  1815  2
Com un interval entre el desig i la satisfacció, entre l’idealisme platònic i la sensualitat de l’eròtica oriental tenim la cançó d’amor cortès. A l’ombra del matrimoni convingut per raons polítiques i militars, hi havia un seguit d’agosarats compositors de poemes (del gr. Poieo ‘fer’) que enviaven missatges encriptats a dames nobles que volien deseixir-se d’interessos institucionalitzats. D’altra banda, en una complicitat perfecta, determinades dames de les terres del Llenguadoc, acostumades a la gestió del terrer, a l’administració de justícia i, fins i tot, a la defensa del castell, s’aboquen, també, al refinament de la composició poètica de l’ideal amorós. Se’n deien trobadors i trobairitz. Un erudit ben respectable, segons J. Fuster, proclama, sense embuts que l’amor és una invenció del s.XII, dels poetes i poetesses que ocupaven l’Occitània, el nord d’Itàlia i Catalunya entre el segle XII i XIII. Aquesta teorització d’un sentiment específic es constitueix com el pal de paller d’una revolució cultural i social sense precedents per a una civilització fortament jerarquitzada i embrancada en guerres contra els “bàrbars” en l’Alta Edat Mitjana. En les relacions feudals, basades en vincles de vassallatge, poc comptaven la llibertat i les inclinacions personals per triar un full de ruta propi. La condició social de la dona és paradigmàtica, en aquest sentit. Havia heretat de les civilitzacions precedents, un paper de mare, prostituta o serva, vestal o monja, podia ser objecte de cobejança o de desdeny, però no rival, en pla d’igualtat, amb la figura masculina. Potser per això resulta summament inèdit que la dona esdevingui objecte de veneració i un interlocutor vàlid en un joc perillós de reclam poètic. Cal tenir en compte que la majoria de poemes comportaven una profanació de la institució matrimonial, perquè convidaven a l’adulteri.
D’altra banda, no és cap despropòsit pensar que sense haver sentit a parlar de l’amor, poca gent cauria en aquest “parany”. L’”amor autèntic” sempre es posa a prova en el desafiament de la necessitat de fornicació pura, dels “delits comuns de poble”, diu A. March, encaminada a la procreació, si seguim dictats estrictament religiosos, de l’afecte mutu, per defugir solituds aclaparadores, i, finalment, de la rutina conjugal que protegeix un patrimoni que cal perpetuar. Herència dels trobadors :D.
Valgui aquest petit encapçalament per a regalar-vos una cançó de Beatriu de Dia, potser la més coneguda de les trobairitz (entre vers i vers, un intent de traducció) i, alhora, la versió musicada del poema per Montserrat Figueras. Un goig pel sentits.
www.youtube.com
A chantar me’r de so qu’eu no volria
chantar m'ér de çò qu'eu no volria,
Hauré de cantar sobre allò que no voldria,
Tant me rancur de lui cui sui amia;
Tan enuig em causa ell de qui sóc aimia
Car eu l’m mais que nulha ren que sia:
perquè me l’estim més que altra cosa no sia:
Vas lui no'm val Mercés ni Cortezia
però amb ell no em val ni mercè ni cortesia
Ni ma beltatz ni mos prètz ni mos sens;
ni bellesa, ni vàlua ni encara enteniment;
Qu'atressí'm sui enganad'e trahia
sinó que em sento enganyada i traïda
Com degr'ésser, s'eu fos desavinens.
Com passaria si fos dona poc gentil.
D'aissò'm conòrt, car anc non fi falhensa,
I això em conhorta, que mai no hagi errat,
Amics, vas vos per nulha captenensa;
Amic, per cap mena de comportament;
Ans vos am mais non fetz Seguís Valensa,
Ben al contrari, us estim més q Seguí a Valensa
E platz mi mout que eu d'amar vos vensa;
I em plau molt que en l’art d’amar us venci,
Lo meus amics, car ètz lo plus valens;
Amic meu, car vós sou en vàlua el primer;
Mi faitz orgòlhs en ditz et en parvensa
Mes amb mi sou arrogant en mot i feta
E si ètz francs vas totas autras gens.
I, en canvi, afable amb l’altra gent.
Meravelh me com vòstre còrs s'orgòlha,
Em meravella com heu esdevingut tan orgullós,
Amics, vas me, per qu'ai razon que'm dòlha;
Envers mi, Amic, i per aquesta raó em dol;
Non es ges dreitz qu'autr' amors vos mi tòlha,
No és gens just que us aparti de mi un altre amor
Per nulha ren que'us diga ni acòlha.
I no hi val contra això paraula dita ni do.
E membre vos quals fo'l comensamens
Feu memòria de com fou al començament
De nòstr'amor! Ja Dòmnedeus non vòlha,
El nostre amor! Déu no vulgui altrament
Qu'en ma colpa sia'l departimens.
Que tingui culpa de l’allunyament.
Proeza grans, qu'el vòstre còrs s'aizina,
El gran coratge que vostre cor empara,
E lo rics prètz qu'avètz m'en ataïna;
I el magnífic valor que posseïu em frenen,
Qu'una non sai, lonhdana ni vezina,
car no sé de dona propera o llunyana
Si vòl amar, vas vos no si' aclina;
que si vol estimar, per vós no es pugui blegar
Mas vos, amics, ètz ben tant conoissens,
Però vós, amic, sou home tan sapient
Que ben devètz conóisser la plus fina:
que prou que coneixeu la més distingida.
E membre vos de nòstres covinens.
Però recordeu l’aliança convinguda.
Valer mi deu mos prètz e mos paratges
Mèrit i noblesa bé m’hi ha d’ajudar
E ma beutatz, e plus mos fins coratges;
Tant com la bellesa i l’esperit franc,
Per qu'eu vos man, lai on es vòstr'estages,
Per tal raó envio allà on és vostra llar
Esta chanson, que me sia messatges
Aquesta cançó q em faci de missatger
E vòlh saber, lo meus bèls amics gens,
I voldria saber, bell amic gentil,
per que vos m'ètz tant fèrs ni tant salvatges;
Per què sou tan fred i despietat amb mi
No sai si s'es orgòlhs o mals talens.
si per raó d’urc o de mala voluntat.
Mas aitan plus vòlh li digas, messatges,
I, sobretot, vull que li digueu, missatger,
Qu'en tròp d'orgòlh an gran dan maintas gens.
que per orgull pren mal manta gent.
|
Contactes
Registra´t
