| |
Quan jo vaig ser anarquista
 divendres 9/novembre/2012 - 01:02  1375  3
i tenia cabells, la gent de bé sempre em deïa: això és impossible, tot i que és bonic. Sempre he lluitat contra els totalitarismes, no amb massa contundència, perquè sempre s'hi amaga, entre el pit i l'esquena, un petit totalitari a qui li agrada fer-me la guitza. Sempre em guia cap al ramat, cap a la suposada pàtria d'interessos.
La meva mare, sàbia i analfabeta, assegurava que jo, el seu fill, no n'acabaria bé. I no es va equivocar, tot i que ho deïa en una llengua ignota en aquesta utopia decent.
Ara resulta que no estava equivocat. Que jo tenia, i tinc, una utopia, que es basa en la justícia, en la igualtat d'oportunitats, en la pietat, la compasió dels meus ensenyaments salesians i el meu cristianisme adolescent. El dret a la persona, potser el personalisme de Mounier, Bakunin i Proudhon, els anarquistes. Potser un xic de Peiró, català, tot i que això no compta.
Ara em diuen que els llops, travestits de pastors, em volen guiar a un prat incommensurable, inesgotable de salut i benestar, i que això és la utopia.
M'estimo més quedar-me de cabrero o de cabrer, indecís, sense saber què triar llevat de ser una ovella, un animal no lliure, però que ho intenta, i deixar per a la resta del ramat, tan segur de si mateix, un futur de sacrificis per al ramat, i un futur segur de ser ramat per sempre mai més.
Ni vull ser ramat, ni cabrero, ni cabra, ni ovella, ni guia, ni guiat. Si la meva utopia és impossible, però bonica, la vostra ni m'agrada ni és utopia. I a més no és ni bonica, perquè no impera la pietat, ni la compassió, ni la igualtat, ni l'amor, ni la llibertat, que són les coses corrents a les utopies boniques. Si les dues són impossibles, encara que respectables, m'estimo més la meva i la dels xungos, aquells que deixen casa seva per ajudar els altres, aquells herois anònims, aquelles persones que pateixen la pobresa, la marginació, l'atur i la ignomínia. Persones que estan, però que no són, ni compten, persones que no estan ni se'ls espera. Aquesta és i m'equivoco, la meva utopia i la meva al·legria.
Em sento i sóc adolescent, i us trobo massa vells. Però sempre tinc, i teniu vosaltres, l'opció d'ignorar-nos.
|
Contactes
Registra´t
