| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Alterego
|
|
| |
"No és del verd adequat."
 divendres 19/octubre/2012 - 03:25  716  8
Tot rellegint Márai...
Reconec la meva adicció envers aquest autor. Hi ha passatges que se m'en fan absolutament necessaris i rellegeixo sovint.
"Em vaig adonar que fins aleshores no havia gosat mai mirar-me de debò. Els ideals, els ésser sobrenaturals que determinen el nostre destí, no es miren mai a la cara. Als seus ulls, jo devia estar envoltat d'una mena d'halo lluminós. Encegada per aquella resplandor, s'atrevia a alçar l'esguard cap a la meva cara tan sols amb les parpelles closes. Aquest efecte no li feia la meva personalitat, la m eva posició social, o el meu encant masculí. Per a ella jo era un escriptura secreta que no es gosa desxifrar, ja que ens els signes enigmàtics s'amaga el sentit de tota alegria i tota desgràcia. Per a ella jo representava l'estat al qual s'aspira tota la vida, i quan es presenta la possibilitat de realitzar aquest anhel, un s'atura i recula, aclaparat de mal humor i desencís. A en Lázár li agradava molt una obra de teatre d'Strindberg, Un somni. ¿La coneixes...? Jo no l'he vist mai. Ell en citava sovint versos o de vegades escenes senceres. Deia que en aquesta peça apareix un home el desig més gran del qual és que la vida li regali una caseta de pescador verda -una d'aquelles cabanes de llauna verdes on els pescadors desen els hams, els fils i les canyes-. L'home envelleix, la vida se li escola entre els dits, fins que un dia els déus se'n compadeixen i decideixen regalar-li la caseta de pescador... I aleshores el protagonista, amb el regal tan llargament desitjat al seu abast, fa un pas endavant a l'escenari, examina amb cura la cabana de llauna i aclaparat per una profunda tristor murmura: "No és del verd adequat..." En Lázár citava sempre aquesta frase quan enraonava dels desitjos humans. A mesura que la Judit m'anava coneixent, notava que per a ella jo no era "del verd adequat". Durant un munt de temps no es va atrevir a veure'm tal com era. No tenim mai prou coratge per reduir a dimensions humanes allò que el nostre desig ha transformat en un ideal. En aquella època ja viviem junts, la tensió insostenible, que temps enrere havia impregnat la nostra vida com una febre tropical, havia desaparegut. Ja érem només un home i una dona, l'un davant de l'altra, dos éssers amb les seves debilitats, amb els encerts i els errors ben humans..., i tanmateix, ella s'entossudia a voler-me veure tal com jo no m'havia vist mai. Com una mena de sacerdot d'un altre món, o un ésser superior... I jo no era res més que un home solitari que nodria esperances."
La dona justa, Sándor Márai.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
