|
1.Sorpresa (II)
dissabte 13/octubre/2012 - 03:10 1167 2
Segurament, aquell dia va ser el més cruel de tots. Feia molt que l’un i l’altre sabien que les coses no anaven bé. Els calia treure el tema i parlar-ne sense complexos perquè sinó acabaria sent insalvable. Però aquesta data mai no arribava, mai no era el moment. Les nits que un dels dos volia buidar el pap no sabia com començar. I molts cops, incapaços d’assumir la realitat, acabaven tenyint les amargures amb el plaer implacable del sexe. De seguida que ell li besava el coll, o que ella es treia la samarreta i deixava al descobert aquells dos pits grossos i rígids, tot quedava en un segon terme. Fins aquell dia fatídic, el primer dimarts d’abril, ho recorda perfectament.
Feia poc que a la feina els havien dit que comencessin a planificar les vacances, per saber quines dates voldrien i calia decidir on anaven i quants dies. Aquella nit, quan van començar a parlar-ne, es van adonar que l’un i l’altre tenien ganes de sortir, però no pas de sortir junts.
Els dos tenien sort: el país estava immers en una crisi econòmica sense precedents, però cadascú conservava el lloc de treball. No tenien diners per grans luxes, però sí per anar tirant sense massa problemes. A més, vivien al pis d’ell. Bé, en realitat el pis era dels pares, però ell sempre se’l feia seu. Un oncle se l’havia comprat quan va anar a treballar a Barcelona, a mitjan segle passat, i en morir-se –ja feia més de deu anys– havia quedat per herència en nom del seu pare, que era l’únic nebot de primera generació que tenia. Normalment el pis havia estat deshabitat, tot i que mantenien els serveis de llum, gas i aigua. I és que de tant en tant, potser un cop cada dos mesos, els pares aprofitaven per ‘baixar’ a Barcelona i anar al Palau de la Música, primer, i després a fer un bon sopar. Els agradava el vi, així que per no agafar el cotxe es quedaven a dormir en aquell piset acollidor del barri de Gràcia.
Més enllà d’aquestes visites esporàdiques, des que va morir l’oncle que mai ningú no hi havia viscut de manera rutinària, fins que el Carles va fer el pas i va dir d’anar-hi a viure amb la novia. Els pares van fer un esglai, al principi, perquè quan els ho va dir ni tan sols sabien que tenia parella. Però no van trigar gaire a acceptar la proposta. Al capdavall, ell treballava a Barcelona i cada dia havia de fer més de mitja hora de camí amb cotxe per arribar a la feina, i a més es faria càrrec de les despeses del pis. Van donar el vist-i-plau de bon grat, tot i que abans, lògicament, van exigir conèixer la Roser en persona.
Ella sempre recordava l’anècdota, sobretot el moment que li va dir que havia d’anar a sopar a casa els pares perquè la volien conèixer. Ella s’ho mirava amb una cara estranya, a mig camí entre la sorpresa i la burla.
-Carles, de debò et pensaves que a casa teva et donarien les claus de Barcelona sense demanar-te amb qui te n’anaves a viure?
-Dona, ja saps que sóc molt tímid per aquestes coses.
-Hòstia, no fotem! –deia obrint els braços.
-Roser, no comencis...
-No començo, però és que a vegades me’n faig creus. Si fot gairebé un any que sortim. I espera’t, que tu també hauràs de venir a casa els meus pares. ¿O et penses que puc fotre el camp de casa sense donar explicacions, així per les bones?
-Que sí, dona, que sí. Hi anem quan vulguis.
-De debò, hi ha dies que penso que si no se t’arribo a llançar al damunt aquell dia a la disco, encara em miraries amb aquella carona de bon net.
-Ves a la merda! –comentava amb resignació.
-Jajaja! –reia ella-. Carles, no fotem. No em faràs creure que no t’havies imaginat que... bé, és igual.
El cas és que ella va anar a sopar a casa els ‘sogres’, i ell també va haver de fer el paperot a casa els pares de la dona. Rialles, anècdotes, moments divertits i sorprenents, que ara recordava amb nostàlgia a la soledat de la seva habitació. Ella ja no hi era, havia marxat, havien decidit deixar-ho estar.
Li va ser una mica difícil dir als pares que se n’anava a viure amb parella. Però encara ho va ser més el dia que els va reconèixer que Ia Roser ja no formava part de la seva vida. S’havia imaginat que li demanarien de tot, per saber què havia passat i per què. Però es va trobar amb tot el contrari. La mare el va abraçar per l’espatlla i li va fer un petó a la galta, com quan era petit i s’havia fet mal. El pare no va dir res, només se’l va mirar amb consol, va dibuixar una rialla de compassió amb els llavis, i va sortir de la sala d’estar. Se sentia ridícul, a punt de complir 30 anys i el tractaven com quan era un bebè.
(Continuarà)
|