| |
un conte
 diumenge 7/octubre/2012 - 06:42  1453  1
Vet aquí que una vegada (d’això fa molts i molts anys) hi havia un poble molt poderós (Egipte) que havia aconseguit molta mà d’obra barata sense convenis (jueus).
Vet aquí que un dia, els jueus van demanar al seu Déu que els ajudés a tornar a la seva terra (Terra Promesa, en deien).
Els jueus, segons sembla, van aconseguir atipar, espantar i fastiguejar els egipcis. (Èxode 7-12) fins el punt que el faraó els va dir que marxessin i que no enredessin més la troca. Després d’un bon sopar (a peu dret i amb el bastó a la mà, diuen) van sortir tots els jueus de casa seva.
Van anar caminant, caminant, fins que es van trobar a la riba del mar Roig.
- Ospa! amb això no hi havíem comptat!
Els jueus es van desanimar molt, van protestar molt, van maquinar carregar-se el qui els menava . Però, per sort pel seu guia, Moisès l’anomenaven, es van adonar que els egipcis s’ho havien repensat i amb molta velocitat els estaven encalçant. No vulgueu saber els crits, els plors, els “no, si ja t’ ho deia jo!!! “ “ millor continuar amb els egipcis a les bones!” ... “Això és per fer cas a un que de fet n’havia estat amic (ho se de bona tinta que va estar protegit de la filla del faraó)”...
Vet aquí que, novament, el Déu dels jueus els va ajudar: En Moises va alçar el seu gaiato i en un plis- plas les aigües del mar es van separar a banda i banda com si fos la ronda de Dalt. Els jueus no s’hi van pensar gens ni mica. Van travessar el mar aprofitant aquella moguda (mai més ben dit).
Però, els egipcis els seguien de molt a prop. Just quan els jueus arribaven a l’altra riba, els egipcis van entrar per la nova ronda del Mar Roig. Però Moises va tornar a alçar el seu bastó i les aigües van tancar-se damunt els transeünts d’aquells moments. I ara si que es van sentir crits, renills, .....
Però el que no explica aquest relat és que, en mig d’aquell brogit hi havia una petita barqueta. En la barqueta un pescador que, de tota la vida, havia viscut al costat de la platja. Aquell dia s’havia llevat com sempre, havia esmorzat (poc i malament). Va pujar a la seva barca per anar a pescar el que el calia per anar tirant un dia més.
Quan havia tirat l’ham i tot semblava tranquil i serè va sentir una cridòria que el va espantar. Es va aixecar tot fent tentines i abans que veiés d’on venien aquells crits.... l’aigua, que en condicions normals, hauria estat per sota la seva barca, es va aixecar a banda i banda d’on ell era. De cop, l’aigua i els peixos s’havien alçat separant-se. L’escuma de les onades quedava en suspès damunt el seu cap. La barca, clavada al fons del mar. Ell, clavat a la barca.
Això va durar pocs segons. De sobte una gernació va aparèixer corrent de tal manera que no li va ser possible fugir. Trepitjades, empentes, crits.... i ell que no sabia cap on tirar!!!
Quan els jueus (eren els jueus que aprofitaven el pas miraculós) van haver passat, el pescador es va mirar les mans, els rems (que eren com la continuació de les seves mans) la barca... plorava.
Els seus plors van durar poc. Amb grans renills es va precipitar en aquell espai recentment urbanitzat tot un exèrcit egipci. Un exèrcit sobre el que es van tancar les parets d’aigua. Sobre els soldats... i sobre el pescador, els seus rems i la seva barca.
La història l’escriuen els importants. No he trobat enlloc la història d’aquest pescador ni de cap dels possibles usuaris del mar Roig aquell dia.
Potser d’aquí va sortir : Dos es barallaven i el tercer va rebre? No crec.
I, conte contat ....
|
Contactes
Registra´t
