ziol |
Miracle, miracle
Sunday, October 7th 2012, 1:08 PM
Des que en tinc memòria, posem fa 50 anys, la producció agrícola o ramadera per hora treballada ha pujat unes 9 vegades.
La producció industrial bàsica, unes 6 fins i tot tenint en compte que ara la qualitat i les regulacions fan augmentar el cost i la mà d’obra.
En el sector administratiu, és més difícil de calcular, no en tinc dades, però amb ordinadors comparat amb fes tota la feina amb paper i copiant a mà, calculo que pot ser un augment de productivitat del mateix ordre.
En serveis a les persones no ha augmentat tant la productivitat, fins i tot en alguns segments pot disminuir perquè els estàndards de qualitat i les normatives ho exigeixen.
Però fent una mitjana, podríem dir que la productivitat laboral possible, ha pujat unes quatre vegades en 50 anys. Segurament força més de quatre vegades.
Cap a 1962, comptant amb les hores extres, un 95% de la població activa treballava unes 50 hores a la setmana… però, les dones que no treballaven representaven un 40%, o sigui que per persona en edat laboral la jornada ponderada era de menys de 43 hores setmanals.
Clar que en aquest 50 anys ens hem acostumat a una sèrie de bens que en aquella època o no existien o bé eren minoritaris.
Posem que el cotxe —jo mateix no en tinc—, l’electrònica i comunicacions, més consum elèctric —no sempre, en il·luminació o TV gastem molta menys energia—, viatges… representin la mateixa quantitat de producció del que ja teníem l’any 62.
Per aconseguir-ho amb la productivitat de 1962, necessitaríem unes jornades d’unes 90 hores pel conjunt de la població activa —amb un atur estructural del 5%—. Però resulta que havíem quedat que la productivitat ara és unes 4 vegades superior.
Això vol dir que la jornada laboral raonable és d’unes 22 hores a la setmana. Probablement menys perquè en alguns paràmetres he tirat llarg.
Que d’on surten els diners?
D’enlloc, o d’una màquina d’imprimir. Els diners només són un reflex de la producció —sovint manipulada per estats i bancs en benefici propi—. Si mantenim la producció bàsica —actualitzada en qualitat— i tot aquest extra “modern” de producció no tant bàsica, continuaríem podent-la distribuir com abans. Dit amb altres paraules, treballant 22 hores, no tindríem atur i cobraríem igual que ara els que treballen 40 hores.
Increïble?
Jo he fet números i em surt això…
Hi ha qui opina que per no haver de canviar res de les distribucions de sous beneficis i impostos el sistema seria fer treballar cada persona 18 hores més a la setmana en qüestions completament inútils, o dit d’una altra manera, mantenir procediments o lleis absolutament ineficients. Ja és això el que es fa, a gran escala, i si no es pot fer més i reduir l’atur, és senzillament perquè aquesta feina extra ens surt molt cara en recursos, en primer lloc materials, però que ràpidament es converteixen en financers. Això és el que pensen tots els que creuen que l’empresa tal crearà llocs de treball sense considerar si hi ha cap necessitat de la producció de l’empresa, o si la resta de la població estarà disposada a pagar el cost pels productes o serveis suplementaris que ens doni.
Probablement fer petits passos no solucioni el problema. Cap a 1870, a Anglaterra, amb una crisi de productivitat inferior a la actual, van haver de passar de les 80 hores setmanals a les 48 i, sorpresa, els sous no van baixar, ni el benefici empresarial, ni la recaptació d’impostos per part de l’estat. Més aviat van pujar ja que el nombre de possibles consumidors va augmentar i el ritme econòmic va millorar. Segurament va ser un miracle. O no.
|
Contactes
Registra´t
869 
3
