| |
Un dia qualsevol...
 divendres 5/octubre/2012 - 05:56  1392  3
Vaig sostenir entre les meves mans la meva llibreta durant una mica més d'una hora. Donant-li voltes. Sense parar. Passant el polze per l'espiral que juga a ser espina dorsal. A dalt i a baix. Una vegada i una altra. Gaudint de cada frec amb el filferro. I mirant, amb el mateix nul interès que a la llibreta, a la resta de coses que se succeïen davant meu. Era un més d'aquests dies sense llum. Era un més o, i això també és possible, un menys.
Vaig obrir una pàgina a l'atzar. No em va suposar cap sorpresa que se m'aparegués en un blanc nuclear davant els meus ulls. La resta de les pàgines també ho estan. I amb un llapis que ha anat minvant de mida al meu costat vaig començar a dibuixar. Sense mirar, no m'era necessari. M'interessaven tant aquests traços com la resta del que passava al meu costat. Res. O fins i tot menys que res. Aquest dia sense llum havia pres la ferma decisió de camuflar-me entre el ramat.
El primer que vaig dibuixar va ser un estel. Que després mirant-la vaig ser incapaç de contar-li les puntes. Era un d'aquests estels buits. Dels que no només alimenten llum per fora. Als seus budells amaga centelleigs de res. Quelcom excepcional quan es dorm entre fogueres. Era un estel dels que escupen foc i dins no il·luminen gens. Era un estel postís ideal per a un cel diürn. Era com el degoteig d'un segon en un rellotge manxol.
El següent que vaig dibuixar va ser una bola gris i densa. Farcida de milers de traços sense cap tipus de control. Com una tempesta de grafit i carbó. La mateixa taca que apareix als meus expedients i que, lluny d'amagar-me d'ella, alimento amb cura. Un remolí farcit de res. Com un llit cobert de coixins que sempre et convida a dormir a terra. Com ho faria un bon gos. Com ho faria un estel de velcro en un firmament de feltre.
Després vaig dibuixar una flor. Sense precisar ni concretar el model. Era com una margarida creuada amb un centpeus amb pètals que podríem comptar per centenars. I, per cert, no vaig arrencar cap dels seus pètals. No vaig preguntar pel futur per no fer-li un lleig al present. No vaig formular un desig per no desmerèixer al meu cafè amb gel. No seria propi de mi. I, parlant de mi, segueixo mirant al terra. Segueixo esperant que arribi el que mai demano perquè no m'atreveixo. Segueixo esperant el meu torn en aquesta estació de tren que s'ha convertit en el meu exili voluntari.
Finalment vaig dibuixar un somriure. I vaig jugar després a donar-li la volta al paper per disfressar-la de tristesa. I després tornada a posar-la dempeus. I inclinar-la, amb summa destresa, fins que treiés la llengua. I tot seguia en silenci a l'altre costat de la meva llibreta. Gents anant i venint, i gents malgastant les seves vides. Com ho faria un bon gat. Però amb menys gràcia. Com ho farien el somriure vertical i el rellotge manxol si els lliguéssim a l'estel de velcro i els llancéssim, els tres, per aquesta finestra.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
