| |
Tot torna a puesto...
 divendres 28/setembre/2012 - 03:57  1719  8
Ahir vaig veure una persona.
Vaig anar a fer un beure (o dos o tres o quatre, no ho recordo) amb uns amics, i quan érem al Magma, un bar molt xulo que us recomano, vaig trobar-me'l.
Estava com sempre. Alt, prim, despentinat, amb el cabell més llarg del que li escau, sense afaitar de feia dies, amb aquells ulls verds brillants que enceguen, amb aquella mirada miop que atrapa i hipnotitza rere les lents de contacte... guapo, en definitiva...
Quan el vaig reconèixer entre els gots de la barra em va fer un uix el cor, un petit sobressalt. Ell no m'havia vist i seguia xerrant i rient amb els seus amics. Tenien un munt d'ampolles de cervesa buides davant seu.
Era un noi que m'havia suposat, en un moment del temps, un daltabaix vital. Havia resultat algú indispensable a la meva vida, i la seva presència era directament responsable de la meva felicitat. Un cop les coses no van acabar d'anar del tot bé, va ser molt difícil de remuntar el vol.
Ahir, però... quan al final em va veure i va venir corrents a saludar-me, va ser diferent. Vam xerrar una bona estona. Ell portava aquell puntet d'alcohol que el feia tant divertit de sempre. Ens vam explicar així per sobre com ens anaven les nostres feines, les nostres aficions, les nostres vides. Em sentia contenta de parlar amb ell, feia mesos que no ens veiem i jo havia dedicat bona part d'aquest temps a treure-me'l del cap.
Però ahir, per sorpresa, no em va venir cap record del passat a la ment. No vaig enyorar cap segon dels passats al seu costat, no em vaig sentir nostàlgica del seu cos, no vaig sentir que m'havia perdut quelcom, no vaig voler tornar a estimar-lo en cap moment.
I per això, em vaig sentir satisfeta amb mi mateixa, per la constatació de que havia superat aquell moment. Ara, l'he pogut gaudir com a amic per primera vegada, després de molts intents frustrats. I m'adono que segurament és la seva millor versió. A un amic no se li demana tant, no se li exigeix res, i tots els moments compartits, o la majoria, són divertits, relaxats o plaents. I ell es troba molt més còmode quan no té la sensació d'haver de donar o de respondre a unes expectatives.
Estic orgullosa de mi mateixa, apa! ;)
P.D.: Per cert, he d'anar a treballar d'aquí una mica... l'hauré de despertar i dir-li que marxi a casa seva, no?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
