Benvingut/da al meu bloc!

saltiro ha escrit 2 articles i te 8 comentaris. L'últim article ha estat fet el 11/10/07

perfil de'n(na) saltiro | àlbum de fotos de'n(na) saltiro

Potser el començament de tot

Tuesday, October 9th 2007, 2:56 PM

Una separació, no és un fracàs d'una sola persona. En totes les relacions sempre son 2. Si alguna cosa ha anat malament és culpa de tots 2. Potser tu et sents culpable de no haver interpretat les senyals que la teva parella t'enviava, però només es la mitat de la culpa. La teva parella es pot sentir culpable per no haverte enviat prou senyals, o per qualsevol altre detall que ha fet que a la fí la vostre relació no funcioni.
Ara, després del final, tornes a estar al principi de tot.
Tornaràs a trobar una persona que t'entendrà i t'estimarà.
Tornaràs a ser feliç de mica en mica.
Tornaràs a viure pensant en una altre persona que t'acompanyi pel camí de la teva vida.
Però ara mateix, has de pensar només en TU.
Necessites ajuda, de tothom, suposo que la familiar i la dels amics ja la tens, però una ajuda professional t'anirà molt be.
Quan tu tornis a estimarte, trobaràs algú que també t'estimarà, segur.
Anims, company, ja veus amb nosaltres pots contar-hi.

El fi d'una cosa és el principi d'una

Tuesday, October 9th 2007, 2:53 PM

Sé què pensaras quan miris el blog,creuras k soc massa petita x parlar d'aixo, o k ami enkara em kda molt i no se k es aixo .. en fi .. , egoistament m'es = el k pensis lunik k se , sk jo volia escriure.. primer d tot quan hi ha una separacio sigui dels tipus k sigui s perquè quelcom no ha nat be..xro no només hi ha un culpable... son dues persones k x motiu k sigui les dues han errat .. les dues!! .. x aixo mateix crec k no s'ha d buscar culpables, s'han de buscar solucions .. daltre banda tb se com t sents almenys se el k posa el teu blog, se k es molt dificil x tu .. xro pensa en el problema i busca una solucio ... no hi ha res perdut! .. el fi d'una cosa .. es el principi d'una altre ... i kdat amb els bons records del passat .. no et buidis de cop permenten k el res tofegui .. lluita contra akst .. amb anims! .. no actuis com un actor pasiu .. s la teva vida ..a x totes!! tu n'ets el protagonista .. i aixo si .. fes forces x aixekar-te .. k podras!! xro calen moltes forces ... moltes! xro tothom les sap trobar .. l'ésser humà x sobreviure es va turnar fort .. els cops han de servir d quelcom oi?? ..doncs ànims i cap endavant ..

No es el fi, nomes t’ho sembla.

Tuesday, October 9th 2007, 1:04 PM

Se com et sents, no ets el primer ni l’últim, se com estàs: fotut, ensorrat, abatut. El teu escrit em recorda a com em sentia jo fa quasi tres anys, també pensava que mai sortiria d’aquell pou on les circumstancies m’havien fotut. Però mira, ja ho diuen: desprès de l’oratge ve la calma, i es veritat. No es una situació fàcil de portar o de pair, però ja veuràs com a poc a poc ho superaràs. No et sentis culpable això no t’ajudarà pas, assumeix els errors si es que els vares cometre, ningú es perfecta, i intenta estimar-te cada dia una mica mes a tu mateix, potser així et sentis millor. Omple el teu temps amb allò que t’agradi i així el teu cap reposarà de totes aquelles coses que ara el pertorben. I si ni així veus que te’n en surts, demana ajuda, fes una mica de teràpia i si trobes una psicòloga tant maca com la que a mi em va ajudar, t’ho passaràs de conya, ja veuràs. Un petonet nano i ànims

La vida continua

Tuesday, October 9th 2007, 11:20 AM

Hola,

el camí en la vida es pot fer per vies paral·leles, per la mateixa via, gairebé, i costa, i de vegades un avança més ràpid, o decideix desviar-se en una cruïlla. Troba't a tu mateix, sigues feliç, sigues tu mateix. Perquè quan et sentis feliç, qui tinguis al costat passa a segon terme ja que, si està al teu costat i segueixes feliç, i li transmets felicitat, la probabilitat de desviar camins és ben poca.

I recorda que el món és ple de persones meravelloses.

Tant de bo trobis aquesta dimensió que intento explicar... i si és en companyia, encara millor.

Una separació

Tuesday, October 9th 2007, 10:08 AM

És curiós, tots els que ens hem separat, descriuríem la situació com ho has fet tu, però crec que cada vivència és única, i la fa única perquè cadascun de nosaltres som qui la sentim i la patim.
Jo també em vaig culpar de no haver-ne sabut prou; però la realitat és que no n'havien sabut prou cap dels dos, que s'han crescut a ritmes diferents i contra això no s'hi pot fer res.
Però segur que ho tornaríem a fer, no ens hem d'arrepentir de res, i si tenim fills, els hi deixem el testimoni de que no cal aguantar perquè sí una situació insostenible. Té un vessant educatiu, tant la separació en si mateixa, com el dolor que comporta.
L'única imagte que ens queda no pot ser pas res, perquè hem compartit molts anys, és com dir que els anys d'escola a la nostra infantesa han quedat en no res, estan enrera, però han contribuït a ser com som, i ho recordem amb nostàlgia però amb un somriure.
No nego però el dolor del procés abans no es pot aparcar tota una vida en comú al racó dels records.

Novembre

Octubre