| |
LA SENYORA REGINA I EL SOMRÍS DE JESÚS.
 dijous 23/agost/2012 - 06:19  623  1
La senyora Regina era una senyora molt vella. Probablement passava dels 90 i segurament també dels 100. S’havia fet un tip d’enterrar gent estimada: els pares, els germans, un fill i fins i tot un nét. Per això, quan parlava del cel, deia que ella hi tenia una finca.
La senyora Regina vivia a un petit poblet del Pirineu. Eres quatre velles i dos vells. A l’estiu venien turistes de Barcelona a fer el merda i el poblet s’omplia de gatzara i de costums estranyes. Aquests costums a la senyora Regina no li agradaven gaire, però ella,que tenia el cor alegre, s’alegrava que el poble, com els camps, si més no ressuscités durant uns mesos. Mentre hi ha vida hi ha esperança.
La senyora Regina era d’anar cada dia una estona a l’església. Ella en guardava la clau i l’ensenyava a tothom que la volés veure. Li agradava fer-ho. També li agradava estar-hi sola. Llavors, allà, parlava amb Déu, amb la Mare de Déu, amb el seu marit – que, com sempre li portava la contrària-, amb els seus germans, amb els seus pares, amb el seu fill i fins i tot amb el seu nét que deia, el molt ruc, que era ateu. Gent jove, pa tou!
La senyora Regina, de dins de l’església estant, sentia una música que pacificava el seu esperit i li feia estar en comunió amb el món. Era com si allà dins, en la frescor d’aquelles pedres mil.lenàries, en la senzillesa d’aquella humilíssima nau, tot donés aixopluc a l’existència humana.
La senyora Regina, però, un bon dia es va fixar que un dels quadres que hi havia penjat no només estava fet un fàstic pel pas del temps sinó que en ell es veia un Jesús patint de debò, amb una corona d’espines, carregant la creu i un aspecte demacrat. Aquesta imatge va anar esdevenint cada dia més una fixació i la senyora Regina va considerar que allò no podia continuar així de cap manera.
La senyora Regina, una nit d’hivern quan no hi havia ni per casualitat mig turista al poble i quan els altres vells gairebé feien malves als seus llits, va anar d’amagat a l’església amb unes aqüareles decidida a deixar les coses com Déu mana.
La senyora Regina sabia que, de pintar, ella no en sabia gaire. Fet i fet, ella no havia pintat mai res en cap dels sentits. Però Déu proveiria. I, fet i fet, era difícil que les coses es quedessin pitjor del que estaven.
La senyora Regina es va posar a pintar amb tota la seva ànima. Primer tots els racons del quadre gastats. Això va ser fàcil. Després va venir la feina difícil i delicada: dibuixar i pintar Jesús. Hi va posar tot el seu cor, però no hi havia manera. Allò era difícil, tu. El que era un Crist penitent cada vegada semblava més un Doraimon i la senyora Regina s’anava posant progressivament nerviosa. No entenia perquè Déu no l’ajudava, al cab i a la fi ella ho feia a fi de bé.
La senyora Regina va decidir renunciar. Era de matinada, estava més morta que viva i necessitava anar a casa a descansar. Jesús li havia quedat fet un nyap, tot i que si vas a mirar quedava més simpàtic que abans. Del barroquisme més morbós havíem passat a un prenaïf ingenu i graciós, tot i que la senyora Regina de gràcia a allò no n’hi trobava cap.
La senyora Regina l’endemà es va llevar molt tard. Resultava que havia vingut no se sap quin cardenal de no sé on i volia veure l’església. Ella es va vestir d’una revolada i va començar a resar totes les oracions que sabia amb la màxima devoció. Sabia que estava a punt de caure-li un pal immens.
Però vet aquí que quan la senyora Regina va obrir la porta de l’església i es va trobar amb el quadre va quedar corpresa. En ella hi havia un Jesús fent una gran riallada i brindant una copa de vi, que ho semblava tot menys la seva sang. El sol il.luminava la pintura com si fos un focus celestial. I l’aire era una orquestra que tocava el Mozart més dolç.
|
Contactes
Registra´t
