| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Krasis
|
|
| |
>>> L'educació prohibida <<<
 dimarts 14/agost/2012 - 11:32  991  9
Hola, us convido a veure un documental que parla sobre l'essència de l'educació. Per què el sistema educatiu és com és? Quin n'és l'origen i per què va ser creat? Respon l'actual sistema educatiu a les necessitats dels nens i adolescents? Si no és així, que es podria fer per canviar-ho? Quins són els pilars que construeixen l'educació? Quina ha de ser la finalitat?
En el documental és diu que l'escola està orientada a aportar respostes, no està encarada al descobriment, però tal com va dir Aristòtil, les coses s'aprenen fent-les, experimentant, indagant i descobrint-les per un mateix amb l'orientació d'un mestre o d'un company mateix, llavors l'aprenentatge resulta motivador, interessant, creatiu i no suposa esforç.
Els coneixements que s'han après per descobriment no s'obliden. En canvi en l'actualitat la major part de coneixements s'aprenen per repetició i la repetició és avorrida, faltada d'interès, molts cops faltada de comprensió, i s'oblida fàcilment. Fa que els nens perdin l'interès per aprendre i mata la creativitat natural que tots tenim de petits.
En el vídeo una persona comenta que l'escola és una eina per aconseguir futurs treballadors dòcils pel sistema actual de societat, no per millorar la qualitat de vida de les persones i això no hauria de ser així...
En l'actual sistema s'ha de complir una sèrie d'objectius i és premia-castiga, amb notes que qualifiquen, si s'hi ha arribat o no. En el vídeo es comenta que la base de tota la nostra societat és la por, amb la por es pot controlar tot. I tanta raó que té... Si a un nen el qualifiques de mediocre perquè treu males notes tindrà por d'equivocar-se, serà una persona insegura i infeliç i perdrà l'interès per aprendre. No seria millor veure els errors com el camí cap al coneixement?
Es comenta també que l'actual organització dels nens per edats no recolza les seves potencialitats i penso que és totalment cert. A un nen, li poden costar molt les matemàtiques i l'anglès, per exemple, i ser molt bo en altres àmbits però si no arriba a uns mínims en tot ha de repetir curs. El que es diu de poder anar a classes de diferent nivell segons la pròpia evolució i habilitats de la persona em sembla genial. Es tracta d'acompanyar a la persona en el seu desenvolupament, reforçant el que s'ha de reforçar i que pugui avançar i ajudar als altres en allò que domina.
I si Gardner ja va dir i s'ha acceptat que existeixen diferents tipus d'intel·ligències, perquè només es posa èmfasis en dos o tres sobretot en la matemàtica i la lingüística i es mig obliden o s'obliden la resta?
La intel·ligència emocional es deixa de banda, però, si ens parem a pensar un moment, que ensenyin a fer arrels quadrades, per exemple, ens pot servir en algun moment de la vida, potser sí, però no és necessari per ser feliç. En canvi, aprendre a relacionar-nos amb la resta sí que és important, perquè vivim envoltats de persones i estem en una constant interacció amb la resta.
És important que els nens aprenguin a gestionar les seves emocions, a saber identificar què senten i a expressar-ho sense tenir por, que no es reprimeixin.
No és important que aprenguin a escoltar i a dialogar, a escoltar i acceptar opinions diverses sense voler convèncer a l'altre? A gestionar i resoldre conflictes, a posar-se d'acord? A prendre decisions? Ais, massa roba i poc sabó eh...
L'educació ha de ser fonamentalment “educere” (paraula que ve del llatí i vol dir guiar, conduir), no “educare” (formar, instruir).
Què en penseu?
El documental és aquest:
La educación prohibida: www.youtube.com
I la pàgina web des d'on també es pot veure i es pot descarregar, difondre i col·laborar per traduir els subtítols és aquesta: www.educacionprohibida.com.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
noidentit |
HI HA UN CORRENT
Wednesday, August 15th 2012, 11:13 AM
Que està de moda darrerament que consistix a qualificar l'escola com una institució roïna i malèvola que s'ha de destruir. Veent el vídeo amb un títol trampós, ho dic perquè el model i el discurs educatiu que s'hi proposa ha estat el dominant a les escoles de magisteri, als ICEs i facultats de pedagogia. El model perseguit de fet és el tradicional també conegut com a classe magistral. Per cert al vídeo no hi ha cap persona que defenga un sistema actual, tots són matisos d'escoles hippy progressistes tot i la suposada pluralitat de què parla al principi, això en valencià/català s'anomena tendenciós.
Tothom sol obviar que una part de l'educació ve de casa i que l'escola en una societat del segle XXI no té cap mena d'influència ja que la major part dels pares la consideren com una guarderia.
Estem en un món capitalista competitiu i considere immoral no preparar l'alumnat per a aquest món de lluita, sofriment, fracàs i esforç, la qual cosa no obvia que altres companys els preparen per a altres valors més utòpics i més “progressistes”. L'alumnat hauria de rebre diversos punts de vista, diverses experiències i estils pedagògics i no com ara que tendixen a models massa teòrics o mal copiats de l'estil que he vist al vídeo.
Hi ha un mot que odie per l'abús que se n'ha fet i que tot el món l'amolla com si res: MOTIVACIÓ. En nom d'aquesta sacrosanta paraula qualsevol es creu amb el dret de jutjar la professionalitat del professorat per justificar el FRACÀS (paraula odiada per la gent del vídeo) del seu plançonet/a.
Per últim, l'escola és un reflex de la societat, i, aquesta, del sistema econòmic i polític. Per tant, abans de canviar l'escola s'ha de canviar els sistema i recordeu que l'autèntic escola del nen són la televisió i Internet, amb aquells valors que transmeten gens innocent però de manera atractiva. Tot i que sone cínic, escoles i instituts actualment són aparcaments d'infants i adolescents, el dia que s'assumisca aquesta realitat, ja es podrà dissenyar com es guarnix el pàrquing i es deixarà de somiar truites, fardatxos i altres fantasies.
|
|
ziol |
Models d'educació
Wednesday, August 15th 2012, 4:10 AM
El principal problema que tenim que que pensem una educació diferent, no és tant el sistema en sí, sinó els que l’han assumit com a natural o únic. Són els que diuen “Ei, que això no està al programa”, o encara pitjor: “Això que has escrit, és molt interessant però, en quin punt de la programació s’insereix?”
Perdoneu que em posi com a exemple, però és el que tinc més prop.
Un dia, amb vint-i-tants anys em trobava a la muntanya amb un grup de gent que anaven molt perduts, em vaig adonar que moltes coses les tenia que acabar fent jo i em vaig preguntar:
• Em van ensenyar a l’escola a llegir mapes i trobar camins per la muntana? No…
• Em van ensenyar a l’escola a cuinar, sigui aquí, sigui a la cuina de casa? No…
• I a portar l’economia i administrar al màxim una quantitat reduïda de diners? No…
• I a participar democràticament en un grup per tal de prendre decisions col·lectives? Tampoc…
• Potser a cosir-me un botó, rentar la roba amb més o menys mitjans o arreglar una cremallera? No, d’això res de res.
• I a fer fotografies del paisatge, només en l’aspecte tècnic? No…
• I en l’aspecte artístic, a fer-ne un dibuix o pintura? En teoria una mica, a la pràctica va ser copiar làmines en unes condicions que no són les reals…
• A fer arreglos mecànics amb eines? i elèctrics? i electrònics? No, res de pràctica amb treballs de debò.
• A parlar en públic? A dissenyar una campanya? Tampoc, tampoc…
• A Cantar? A tocar algun instrument? De cap de les maneres, que a l’escola s’aprenen coses serioses…
• I de temes més personals, sexualitat, amor, parella, família? Ui, quina por, que d’això a l’escola no se’n parla.
Quina merda d’escola, quina manera de perdre el temps ignominiosament. Clar que era l’escola franquista… però els meus fills, van anar a l’escola “democràtica” i estan en les mateixes condicions.
Cert, de manera subjacent hi ha la idea de formar treballadors submisos, però per sort mai em vaig adaptar i podia combatre l’avorriment —que és la principal eina de l’escola per sotmetre la gent— fent altres coses. La de llibres amb les cobertes dels llibres d’escola que em vaig llegir mentre el professor de torn explicava coses que ja sabia, intuïa o, més freqüentment, eren trivialitats sense el més remot interès.
El meu model d’escola no s’assembla gens al actual, ni al de les anomenades dretes, ni al de les anomenades esquerres.
En primer lloc l’escola hauria de transmetre cultura i pràctica per damunt de coneixements concrets.
Coincideixo en que les matemàtiques i la llengua, instrumentalment són bàsiques. Però aquí hi ha una trampa. Matemàtiques no és saber fer equacions de segon grau o derivades —d’altra banda, una trivialitat si es parteix de la base adequada—, ni llengua és gramàtica; segurament als àmbits jo els anomenaria: pensament lògic i comunicació. Dit d’una altra manera, ensenyar a pensar —a analitzar i elaborar estratègies—, a comunicar les idees i a arribar a acords amb els altres.
Com a mètode rebutjo l’aula, el sistema peripatètic d’Aristòtil és només una de les alternatives. La natura i els exteriors són ambients molt més propicis als desenvolupament que els espais tancats. Però un exterior sense caure en el mite del bon salvatge; emprant el plano, l’orientació, l’experimentació amb l’entorn; basat en projectes temporals concrets, el més autoorganitzats possible; diversos projectes simultanis on no tothom s’ha d’apuntar a tots; amb alumnes de diverses edats fent caure en els més grans o capaços la responsabilitat d’ajudar i ensenyar els més petits o que tinguin altres problemes.
En tot això la figura del mestre és la de la cultura i l’experiència, és qui planteja les paradoxes que fan pensar, qui detecta les males interpretacions, qui en cas de necessitat posa pau en els conflictes, qui fa de mitjancer amb experts puntuals en temes d’interès.
Un altra àmbit primordial és el taller. Però aquí no penso en un laboratori ni res similar, més aviat en un espai amb taules i eines. Un lloc on de tant en tant ens pessiguem, o ens fem un tall —òbviament, eliminant o controlant del tot allò que sigui realment perillós—, ja ho tenen això els tallers, i més val tenir accidents sense importància de petits que importants de grans.
Però en un món del segle XXI, també cal que la tecnologia estigui a l’abast i al servei de l’educació. Hi ha ordinadors, hi ha internet, cal que siguin eines habituals, fins i tot l’eix d’alguns dels projectes que esmentava abans —i en tinc un parell de concrets i realistes—.
Sé que això esgarrifa a molta gent de bona fe, que s’han cregut que el control i la seguretat són els principis bàsics de l’escola.
Potser s’hauria de començar pel mètode de selecció de mestres i professors. Ara són unes oposicions que bàsicament demostren que s’ha passat per l’anella… caldrien unes “oposicions” culturals, i quan dic cultura vull dir personal, nacional i universal. Però això és un altre tema. Com a petit exemple lligat amb el començament: una persona que al mig de la muntanya amb un plano i una brúixola no sap trobar el camí de tornada, no serveix com a professor per molt que conegui tota la bibliografia de Pla o la classificació dels insectes.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
