Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Tot aixo que dius de la nina sense ulls, el paraigues trencat, etc....no cal que ho guardis enlloc, nomes fa que molestar, ara es el moment de llençar-ho. La tristesa ja vindra cuan toqui...
És com un poema màgic, què bonic! :) bé, menys la nina sense ulls eh, que m'ha donat una mica de mal rotllo :P
campbell, a l'estratosfera no, millor no estar gaire apegats amb la tristesa però cal tenir-la prou aprop per recordar que forma part de la vida, sense tristesa no valorariem tant els bons moments.
I la deixarem oblidada, deixant q s'ompli de pols i q es quedi arraconada.
I si un dia remenant les golfes la trobéssim, somriurem amb un xic bri de melangia tot pensant: quins temps...