L’abadia de pedra sota el sol
d’un migdia d’estiu.
Els visitants en grups respectuosos
exploren els espais enormes i perduts,
ara reconstruïts i ben il•luminats.
Però és un cadàver.
Només va haver-hi vida quan la fosca
lliscava per les voltes caps els murs.
Monjos encaputxats ja convertits
en terra roja sota alguna vinya,
bastien unes altres estructures
dins de la ment. Ho feien amb el luxe
d’una idea de Déu ja desapareguda.
Restaurar significa embalsamar
un cadàver de pedra amb nits d’agost,
estiuejants, concerts, pantalons blancs
i focus que il•luminen amb llum rasant els murs.
Sóc vell i no vull ser reconstruït.
Conec la meva fosca, les torxes i les brases:
no hi ha més claredat que la del propi foc.
parís: em satisfà que t'hagi agradat.
traginer: i els monjos ja ho sabien, ens diu el poeta...
txeic: no sé si el "Misteriosament feliç" és el darrer llibre. En aquest poema es nota molt la seva professió d'arquitecte.
És preciosa aquesta poesia, i a més amb la metàfora de l'abadia, demostra que coneix molt bé els monestirs i abadies de la ruta del Císter.
Quan els visites entens molt bé el que vol dir Joan Margarit.
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't